“L’art sense memòria no existeix […] S’ha de refer tot per inventar. Refer-ho en el sentit que s’ha de tornar a trobar tot en el passat. Inventar en el sentit d’inaugurar, de mirar-ho tot amb uns altres ulls, innocents”.
Balthus, Memòries

La Història de l’Art és un fenomenal garbuix de palimpsestos, diàlegs i desitjos de transgressió, intents de vegades reeixits i d’altres dolorosament recalcitrants.

Com la pròpia Història de l’Art, cíclica i impertorbable, el mes de desembre és contradictori. Innegablement litúrgic, els dies que el configuren estan prenyats d’immaduresa juvenil. En el seu fons batega una constatació implacable, el pas del temps, però l’autoengany ens du a abraçar la hipòtesi del nou inici amb jovialitat.

Arriba el fred. A les Terres de l’Ebre és temps de cítrics, de vi i de carxofes. I ara que el paisatge s’entel·la amb boirines sobtades, pot ser interessant obrir el cor cap a experiències artístiques xamàniques, quasi quàntiques, que multipliquen els plans de la realitat fins al punt que tot sembla contenir-ho tot.