BADIA DELS ALFACS

RUTA#15Sant Carles de La Ràpita

Text: Santi Valldeperez
Foto: Madalina Stanciu
Video: Vlad Pop

La badia
no s’acaba mai

“La llacuna és un paisatge adequat al vagareig lent i sense meta a la recerca dels senyals de la metamorfosi, perquè els canvis, fins i tot els del mar i de la terra, són visibles i es realitzen davant dels ulls”.
Claudio Magris, “Les llacunes”. Microcosmos (1997).

El prodigi és a punt de començar. El mestral sembla haver donat una mica de treva, anticipant l’espectacle. Els colors, automàticament, han començat a endolcir-se. En qüestió d’un parell de minuts, sense que ningú ho hagués avisat ni previst, tot és més bonic: la mar, les muntanyes, el campanar de l’església de la Ràpita, que sobressurt com una fita clavada a terra ferma. És un moment agradable per a badar pels bulevards de la memòria i aturar-se, encara que només sigui un moment, en les reflexions de Malaquies Tarrés, aquell pintor que havia voltat mig món “abans d’anar a raure al delta de l’Ebre”.

Malaquies Tarrés, l’artista sorgit de la imaginació de l’escriptor rapitenc Emili Rosales a La ciutat invisible, que assegurava que la llum del Delta era “irrepresentable”, massa dura, “però d’una fibrositat de llargues subtileses a primera i a última hora”. Rosales, amb genialitat i concisió, venia a dir que la llum del Delta no té memòria: “La ràbia solar ho crema tot, com una fosa cinematogràfica, i el que emergeix quan la fúria de l’astre comença a apaivagar-se és del tot nou”.La badia dels Alfacs convida a recordar i a deixar volar la imaginació, sobretot si l’escena ve precedida per una copeta de vi rosat, amablement oferta pel Lucas fa mitja hora, quan el veler Butterfly ha tirat l’ancla a escassos metres de les fites de fusta de l’antic port de les Salines de la Trinitat, avui dia esquelet rònec d’un temps perdut, i fa cent anys la metàfora de la prosperitat, en una fotografia composada amb murrieria pel fotògraf tortosí Ramon Borrell.

El veler Butterfly travessa les muscleres fins l’antic port de les Salines de la Trinitat. Estols de gavines corses i de flamencs es deixen veure durant el trajecte.

Els vents de la tarda transformen

condicionen el tipus de

navegació; de recreativa a

esportivs.

Deixant-se captivar pel sol amagant-se, nítid i impertorbable, cal acceptar que la badia dels Alfacs no s’acaba mai. La geografia, en efecte, podria desmentir-ho. De fet, la vista zenital, tan cobejada últimament -ja sigui amb drones, avionetes o helicòpters- dibuixa un perímetre taxatiu i concret, amb una única obertura orientada al sud-est, el camí cap a la mar Mediterrània, que cada dia feiner enfilen les barques d’arrossegament de la flota rapitenca, composant un bonic trenet de llums impossible d’oblidar, sobretot si es contempla des d’alguna de les muntanyes veïnes. Tal volta la vista zenital, la que regalen els mapes, sigui l’única manera de simpatitzar amb Josep Pla, que tot i que no es va esforçar suficientment per empatitzar amb la particularitat del sud català, en un atac de lucidesa va exposar elegantment que Sant Carles de la Ràpita era un enclau únic justament pel fet de ser un port artificial a l’interior d’un altre port -en aquest cas, natural- de gran valor estratègic. Obviant la geografia, és del tot exacte afirmar que la badia no s’acaba mai

No hi ha dos matinades ni dos vespres iguals. Els navegants i els pescadors sempre troben alguna anècdota per engreixar un xic més la conversa, alguna especulació per estirar i estirar fins convertir-la en categoria. Al Butterfly, encara hi haurà un quart d’hora bo de llum, estona suficient per intentar capturar la darrera metamorfosi lumínica. En tan sols un minut, un parell d’estols de flamencs s’enlairen de la Punta de la Banya cap a la llacuna de la Tancada. Mentre, les gavines corses fan el camí invers, i algun que altre pescador de barqueta i canya torna a port apressadament abans no es faci nit “cerrada”. La Ràpita es prepara per una altra nit d’estiu. A la badia passen moltes coses a la vegada, impossibles de retenir amb una sola llambregada. Com per exemple, el retorn del mestral, que torna amb vigor. Només ens havia concedit una breu treva per deixar-nos presenciar la posta de sol. El Lucas tensiona la gènova per aprofitar els cops de vent. Trobant-nos al mig d’una coreografia tan litúrgica, ens fa l’efecte d’estar asseguts en una sala de cinema 3D.

La crestada és la fase més delicada i sens dubte més espectacular del procés d’elaboració de la mel. L’apicultor introdueix fum a l’interior de l’arna per tal d’aconseguir que les abelles obreres no l’ataquin. Amb una palanca s’extreu de l’arna els quadres que estan operculats, i amb un raspall es treuen les abelles que hi resten adherides.

La posta de sol a la badia dels

Alfacs és tot un espectacle.

La història del veler Butterfly és interessant, i el Lucas l’explica amb passió: “aquest és un vaixell taiwanès construït a finals de la dècada de 1970, a l’illa de Formosa. El vaig adquirir a Croàcia i vaig haver de navegar des del port de Pula fins a la Ràpita vorejant totes les illes que trobava al meu pas”. A les 5 setmanes de navegació entre l’Adriàtic i el port dels Alfacs seguiren 2 anys de restauració… I moltes hores de manteniment. En tot cas, al Lucas se’l veu xalar de valent al timó d’aquest veler de 14 tones i 12 metres d’eslora, explicant didàcticament l’ofici de navegant, les funcions de les veles i la incidència de la climatologia en tot plegat. La Lourdes i el Germán, d’Hondarribia i Fuenterrabía, escolten amb atenció les explicacions, i fins i tot agafen breument el timó. Arribem al port de la Ràpita. Ens acomiadem del Butterfly i saludem altres membres de l’Estació Nàutica, l’associació d’empreses, institucions i col·lectius que han aplegat esforços per oferir propostes d’oci, esport, cultura, gastronomia i allotjament al voltant de la badia dels Alfacs. Una d’aquestes activitats és l’experimentació de la pesca tradicional, amb tècniques com el marisqueig o la “pesca a la paupa”, pràctiques fortament regulades que, amb la seva explotació turística, sens dubte permeten entrar en

contacte íntim amb el modus vivendi de vàries generacions de pescadors rapitencs. Cal matinar, i ho fem. A les 7 l’Agustí engega el motor. La barqueta Kevin ha fet nit a ben pocs metres de la moderna llotja pesquera de la Ràpita, l’hereva d’aquella altra llotja on Josep Pla es va quedar meravellat en testimoniar el trànsit de les paneres rosades sobreeixides de gambes i llagostins. És diumenge. Les barques de bou descansen. Certament, travessar la bocana del port amb tota la flota amarrada al peu de la llotja fa molta impressió. Un distintiu certifica que la barca de l’Agustí està homologada per dur a terme una activitat integrada en el marc de “Pesca Turisme”. A la Ràpita, com a tot el litoral català, el sector pesquer ha pres la iniciativa per reciclar la seva oferta: “apropar les arts de pesca tradicionals a la persona que ens visita, permetre que ho conegui de prop fent tot el procés”, puntualitza l’Agustí. La minsa profunditat de la badia la fa ideal per parar el tresmall, l’art de pesca tradicional que ha de permetre capturar els peixos només pel tacte i la intuïció de les formes entre el llim escalfat pel sol. La paupa. Parem el motor i l’Agustí ens convida a baixar. Aigua a genolls, l’aigua tèbia i els peus fregant la sorra endurida de la badia. No gaire lluny queda la Punta de la Banya.

L’activitat de les muscleres

comença de bon matí.

L’empresa Ebre Pesca ofereix

diferents propostes d’oci

relacionades amb la pesca

tradicional, com la popular

“pesca a la paupa”.

Els flamencs ja fa estona que lluiten per desenterrar del llim el seu esmorzar. L’Agustí pren el tresmall i desa estratègicament un poal on reposaran després les dos muixarres per al ranxo. Un cop parada la xarxa, amb una barra de ferro impacta l’aigua repetidament per esvalotar el peix. Al cap d’uns minuts, comença el procés de xorrar, és a dir, resseguir el perímetre de la xarxa per comprovar la fortuna de la tirada. L’objectiu final de la jornada és que el client pugui sortir de la barca amb una o dos muixarres, llobarros o llisses, que podran ser cuinats després en algun restaurant de la Ràpita, gràcies a un conveni signat entre tots els socis de l’Estació Nàutica. La circularitat del procés té un impacte innegable. Quan es parla de turisme d’experiències, aquesta activitat hauria de ser posada com a exemple. Després d’una espera estoica i d’algun intent frustrat, amb el sol sortint i amagant-se indecisament, les mans de l’Agustí acaricien entre el fang dos lloms de muixarra que li plenen el palmell. Els peixos, conscients del seu destí, es deixen atrapar sense gaires romanços. Els exemplars massa petits per ser capturats continuen nedant a la badia. Mentre plega el tresmall, l’Agustí remarca que

aquesta és una “activitat de pesca sostenible, de poc impacte, que procura no malbaratar els bancs de peix”. Un cop finalitzada l’activitat, amb les dos muixarres de mig quilo al cabàs, només ens cal triar el restaurant que volem que la cuini. No ens cal discutir massa ni anar gaire lluny. Tots entenem que el tancament del cercle seria degustar les muixarres de la badia a l’indret mateix on s’han pescat. El Xiringuito de la Costa proposa una excursió amb creuer per atansar-s’hi. La travessa s’inicia al moll de golondrines del port rapitenc i dura uns deu minuts. Apuntalat sobre uns palafits, el Xiringuito és un dels establiments més emblemàtics de la cuina rapitenca. L’estructura consta de diferents mòduls.
Unes gandules conviden a estirar-se per contemplar el tràfec de piragües, iots, velers i barquetes. El tràfec de les embarcacions per accedir al complex és tot un espectacle. Al menjador, una desena llarga de cambrers acaben de preparar les taules. Mentre l’arròs s’acaba de coure, moltes famílies aprofiten per baixar del palafit i remullar-se. Alguns peixets es deixen fer fotos entre les estaques i fugen en percebre els peus que remouen l’aigua.

De la mà de sa mare, una nena camina pensarosa amb l’aigua a mitja cama. Quasi no hi ha soroll que embruti l’escena. Fa un segle, la imatge hauria merescut l’atenció de Sorolla, el pintor del mar.Els musclos fumejants, acompanyats de la llimona perceptiva, coronen l’escena. L’estiu sencer sembla condensar-se en l’olla que presideix la taula, en l’olor de l’aire iodat que ens omple els pulmons. Sembla que no es pugui demanar res més: l’estiu sencer en una olla de metall. O potser sí, una ampolla de vi blanc de la terra -la Terra Alta- que ens pugui acompanyar en el nostre periple fins l’hora de tornar cap al port. Somiem amb una muixarra a la planxa, regada amb un rajolí generós d’oli de la terra, coronada potser una picada de julivert i acompanyada per un ramell d’espàrrecs i algun tros de patata. Un tros de cóc de massana per postre ho convertiria tot plegat en inenarrable. Per la taula desfilen navalles, xipirons i arròs. A fora, algunes piragües envolten els palafits del Xiringuito, i de sobte ens entra el penediment. Tots sabem que hauríem de fer una miqueta més d’esport.

Però fins i tot per a això sembla tenir solució l’Estació Nàutica. No només proposa el lloguer de piragües, sinó també contactes per la iniciació i la pràctica dels populars kite-surf i paddle-surf. A l’interior d’una embarcació de lloguer amarrada al Xiringuito, un gos s’endormisca a l’hora de la migdiada. Al cap d’uns minuts, els seus amos s’hi atansen i hi pugen. La barqueta, àgil, s’allunya. El lloguer d’embarcacions sense titulació ha popularitzat encara més la badia dels Alfacs i ha atansat definitivament els seus atributs a tothom. Aquesta tarda, la parella que s’allunya del xiringuito amb el gos continuarà la seva ruta per la badia. La barqueta passarà entre les muscleres, s’atansarà a la Torre de Sant Joan i continuarà fins al Trabucador, on els kite-surfistes han establert la seva base. Potser es creuaran amb el veler Butterfly i contemplaran la posta de sol des de l’antic port de les Salines, amb el Montsià de fons. Uns quants núvols a ponent semblen advertir que la posta de sol no s’assemblarà gens a la d’ahir. És cert, la badia dels Alfacs no s’acaba mai.

L’experiència de fer l’aperitiu o dinar al Xiringuito

de la Costa comença amb un petit creuer que

travessa les muscleres.

Una estructura de palafits sosté

els diferents mòduls que

conformen el complex.

“Dins la nit golosa de l’estiu pestanyeja un far. Si hi mires bé en són dos, després tres, quatre. Potser hi descobreixes la drecera apagada d’un vaixell que ha fet tard. A les platges, a les roques, arriben les onades exhaustes, com si el dia d’agost també les hagués buidat de rabior. Si t’allunyessis de les vores esclatants de llum, del xivarri enjogassat dels que passegen, o de la finestra nostàlgica o de la terrassa festiva, entraries en un regne callat i gairebé immòbil. La badia dels Alfacs, una bassa d’oli, gronxa una dotzena de barques que han desafiat -és un dir- la nit. Llavors, tornes a comptar els fars, i te’n surten uns quants més, t’arriben a envoltar. Aquestes aigües adormides, que veuen salpar cada matí una sorollosa flota pesquera, van hostatjar fa més de dos-cents anys els enginyers d’un rei l’obra dels quals va restar inacabada o ben just si es va iniciar. Una obra de dimensions i d’intencions desconegudes, però les traces de la qual, la Ciutat Inivisible, han reaparegut a la meva vida amb una força que creia oblidada, desmaiada, acabada. La història és el pestanyeig d’un far, l’instant en què ha passat i futur no valen res, ho valen tot.”
Emili Rosales, La ciutat invisible. Proa (2005). Premi Sant Jordi 2004.

“Asseguts a la borda de la muleta, mirant les tofes de tamarius que es vinclen fins a l’aigua com l’escuma d’una onada que salta per sobre la duna, no tenim tanta por de morir; potser ens fem la il·lusió que encara tenim molt de temps per davant, però sobretot ens fixem molt menys en aquesta comptabilitat, com no s’hi fixen les criatures que juguen empastifades a la vora del mar”.

“L’aigua -mar i llacuna- és vida i amenaça la vida; esmicola, submergeix, fecunda, ruixa, esborra”.

“Caldrà molt de temps abans que les marees, la pluja i el vent facin bocins d’aquestes barques i encara més abans que aquests bocins es podreixin i s’esmicolin. És la gradualitat de la mort, la resistència tenaç de la forma a extingir-se. Viatjar també és una guerrilla perdedora contra l’oblit, un camí de rereguarda, aturar-se a observar la figura d’un tronc dissolt però que encara no ha desaparegut del tot, el perfil d’una duna que es desfà, les traces de la vida en una casa vella”.
Claudio Magris, Microcosmos. Empúries (1997).

Turisme Sant Carles de la Ràpita
http://www.turismelarapita.com/

Estació Nàutica Sant Carles de La Ràpita
http://www.enlarapita.com/


Ruta Veler Clàssic
Butterfly Charters
http://www.butterfly-charters.com

Activitat Pesca Tradicional
Agustí
Tel: 627255209

Xiringuito de la Costa
Bahia Mar Group
http://bahiamargroup.com

Embarcacions Badia dels Alfacs
http://www.embarcacionsbadiaalfacs.com

Club Náutico Costa Azahar
Club de Navegación
http://clubnauticocostaazahar.blogspot.com

Creuers Delta de l’Ebre
http://creuersdeltaebre.com