Ruta per la Punta de l'Àliga i Pas de l'Ase

Moisès, Ulisses, Benjamin i Sancho Panza; els meus companys de viatge

Text: Roman Alexandri
Foto:Andrei Moldovan
Video: Vlad Pop

Camina d’amagat
I a hora fosca surt,
Un ser entremaliat
De tothom i de ningú.

Diumenge de Rams, oliveres i muntanyes i una gran desfilada de gent. Sense palmes ni branques d’olivera. Amb xiruques i roba esportiva. 40 persones més o menys. Aquesta vegada la ruta no ha de ser cosa de solitaris. Vlad, Andrei, Jaume i jo sacrificarem l’etiqueta de “quadrilla indòmita” per unir-nos a un gran grup. Evidentment sí, la cosa canvia quan es viatja amb molta gent. La poesia es transforma en politeia. Les musses escampen la boira i la jovialitat col·lectiva fa acte de presència amb un to desenfadat. Els grups, a diferència de les solituds, són horitzontals, bastions o parcel·les de realisme al més estil Sancho Panza. Aquest figura tan deliciosa, tan poc valorada i que evita que ens deixem abraçar per cabòries immenses. Però què no és bonic ser un Quixot? Més que bonic és encisador.Qui no voldria veure de tant en tant la seva vida plena d’aventures per assolir? És que hem perdut la màgia? I ara, fins i tot caminant en grup, les històries i els pensaments volen, volen i volen i només s’aturen si són caçats. Llavors moren. Però no és el cas. La història no para de contar-

nos grans aventures de grups de persones que van decidir caminar junts per una causa perduda, o no tant. Ulisses i el seu viatge ple d’infortunis. La seva tropa, amb grans pors però amb ànsies d’aventures i voluntat de ferro.També Moisès, capaç de recórrer un desert durant 40 anys amb infants, joves, adults i vells. Les cames més musculoses són la força de les idees. I avant, rema que rema! Ens transformem en muntanyanautes i jo crec que és hora de fer una petita pausa. En aquesta ruta toca ser intermitent, parlar de ficcions però també de realitats. Real és que a caminar ens convida l’agrupació excursionista “La Picossa”. Celebren que han aconseguit obrir noves rutes per un territori que, m’ensumo, està entre Ascó i Móra. Així que passejarem camins esborrats pel temps i recuperats per quatre o cinc entusiastes del patrimoni muntanyenc. Passades les formalitats em torno a connectar ràpidament als meus pensaments. No és que vulgui defugir als amfitrions, al contrari. Però el cap em demana sovint dosis de reflexió “autista”, fins i tot quan hi ha gent al meu entorn. També influeix en l’enclaustrament mental, en aquest cas, que em senti en l’obligació de cercar idees per poder escriure. Que expliquen que estan fent proves cultivant arbres nous al territori, jo em faig un embolic i ja penso en alquímia. Que diuen que la ruta és intensa, jo m’imagino immediatament un refugi d’indis, esperant aventurers afectats per la febre de l’or.

La ruta surt des de l’ermita de

Santa Paulina, a pocs

quilòmetres d’Ascó.

Tempus fugit. Canvi a ficció. Ens asseiem a menjar. A un pic que alguns anomenen “de l’àliga” i els altres “d’Aguilar”. Entra a discutir toponímies seria arriscat per la meva part. Però apostaria per l’àliga ara mateix, amb els ulls tapats i deixant-me emportar per les seves ales. El vent bufa suau, xiula secrets a les orelles dels qui escolten. Click-clack-clock.
Com un rellotge espatllat els canvis de tema són fulminants. No hi ha coherència ni cohesió, molt al contrari del que sempre em demanava Pili Andreu. No hem refereixo tant a mi com al paisatge. Ara oliveres, ara un riu, ara estepa, ara molins i ara un bolet de formigó. No sé si és que m’agrada el surrealisme però m’agraden aquests canvis. L’Ebre, mirall trencat. Pont i mur a la vegada. Allí al davant, tot lluent el cel com si hagués caigut del cel junt amb els estels. Moisés arriba a terra promesa. Ulisses tensa l’arc i besa a Penèlope. L’Excitació és majúscula. I ara una gota de silenci, però només una. Caminar és terapèutic. De fet ho és exercitar-se en tot allò que ens agrada i també en tot allò que ens

possibilita formar part d’un projecte comú. Encara que sigui només per unes hores, uns dies o uns segons compartir és alliberador. Amb les cames aquesta vegada n’hi ha hagut prou per sentir la felicitat d’un bon viatge. Bé, també amb el piscolabis que ens espera al final (gràcies membres de “La Picossa”). Però no vull acabar aquí perquè els camins acaben més enllà d’on sembla que acaben i comencen una mica abans. Parlem de caminar i, per tant, parlem d’experiència despullada i de encarada al món. Els artificis sobren i la cuirassa cau. Walter Benjamin, a qui admiro per ser un gran transeünt, va dir que caminar és la manera de moure’s més pobra, però la més enriquidora; tenia tota la raó. Quixot cridant a Sancho. Nois que el viatge s’acaba! L’aventura vol concloure i el realisme més mossegador s’aproxima. Sancho respon: “molt estimat senyor, em temo que la seva història començà tan bon punt acabà la ficció que llegia i ara ens toca a nosaltres iniciar el nostre relat, les nostres cabòries, els nostres viatges” i finalitza: “ara sóc jo qui es vol moure”.

Quina noia més maca,
Quin noi més eixerit.
Em roben el seient
I puc tornar a fer camí.

Comencem l’ascensió cap a la
Punta de l’Aguilar per unes
rampes una mica costerudes,
per sort no són gaire llargues.
També trobem diferents
construccions de pedra seca.

Des de la Punta de l’Aguilar hi
ha unes vistes espectaculars de
la Vall de l’Ebre.

Comencem a baixar des del cim
carenant en direcció al riu Ebre.

Des del cim ens dirigim cap al
Pas de l’Ase carenant en
direcció al riu.

Al final de la baixada hi ha trams
empinats que han estat equipats
amb cadenes. No té gran
dificultat però s’ha d’anar en
compte amb les torçades de
peu.

Després d’arribar al riu, l’anem
vorejant per la GR99 fins a
trobar el barranc de Barbers, per
on ens desviem i el recorrem.

La ruta és circular i ens torna a
portar a l’ermita de Santa
Paulina.

On

Us recomanem fer la ruta pel riu amb el llaüt Lo Roget. Surt cada dia des del moll del riu d’Ascó, entre setmana va fins a Móra d’Ebre i en cap de setmana arriba fins a Miravet. Un restaurant de tota la vida on menjareu la mar de bé per aquesta zona, és al Pas de l’Ase, al poble veí de garcia.


Restaurant Pas de l’Ase
+ info

Llaüt Lo Roget
+ info