Ruta Ilercavònia

Crononàuta passant per Matarranya,Morella i Terra Alta

Text: Roman Aixendri
Video: Vlad Pop

Reserva ara

Després d’un viatge pel temps la nau espacial necessita reposar. Però el pilot també, us ho ben asseguro. És extasiant anar configurant coordenades per fer un saltiró i presentar-se a una època ja passada. Però també provoca molta basarda aquesta experiència. Em trec l’escafandre, deixeu-me respirar un segon. Si us plau. Només un segon, que els tempos són molt importants per aclimatar-se, també per optimitzar els resultats.

XYZ900A.C./20.35h pam dalt, pam baix i l’adrenalina començarà a ser segregada, salivarà la boca, els pèls de punta. Quan premi el botó ja no hi haurà marxa enrere en aquesta marxa enrere. Disculpeu l’oxímoron. Aquí dins, entre aquestes quatre parets, la vida ens passarà volant com un bufit, també a fora tot serà molt ràpid. Els meus pensaments es sincronitzen amb la realitat i… crack, clock, moc, aaai!
L’aturada ha estat una mica forçosa. Perdoneu, estic una mica cansada. Necessito ordenar les meves paraules,

col·locar-les al lloc correcte perquè siguin intel·ligibles. Us prego que aneu gaudint de la grandesa del paisatge mentre jo em reposo de l’ensurt.

Crec que ja està. Bé, sí, estic una mica desorientada encara, però ja començo a caminar recta. No és gens fàcil rebobinar el temps. No es tracta de prémer només un botó. Es tracta d’obrir la ment a una altra manera de veure les coses, de pensar i de sentir. Voldria que ens ho miréssim així, intentant posar-nos a la pell d’aquells a qui visitem. En aquest cas crec que es tracta d’Ilercavons.

Mireu allà dalt. Qui ho diria! Vivien a les muntanyes. Bé, si em permeteu l’expressió rectificaré per dir que “viuen” perquè si hem retrocedit quasi tres mil anys no és per matar-los sinó per escoltar les seves veus i sentir els seus missatges. Són gent d’alçades, com els monjos. Tota una societat formada per viure a centenars de metres sobre el nivell del mar.

Visita al poblat íber de Sant

Antoni a Calaceit, Matarranya,

i dinar amb temàtica íbera.

L’HIVERN DEL TIGRE

Andreu Carranza

Lo nostre exèrcit pareixia imparable. Ocupàvem pobles del Maestrat, gairebé tot l’Ebre i el Matarranya i també part de la costa. Però sempre vam fracassar en l’ocupació de Gandesa, una vila que semblava maleïda. A la Terra Alta, eren molts los pobles que van decantar-se per la causa del rei Carles V, però Gandesa, lo poble més important d’esta comarca, situada a la cruïlla de camins entre l’Aragó, Catalunya i València, d’ençà dels inicis de la guerra civil se va manifestar a favor d’Isabel II.
Durant aquell any vam intentar sense èxit prendre la vila en diverses ocasions. Se va assajar l’artilleria de Cantavella, que va haver de retirarse per defectuosa. La baronessa de Purroy, Lluïsa Dara, que es trobava dins de Gandesa,

compromesa en ànima i fortuna en la defensa de la regenta Maria Cristina, va fer penjar al campanar de la ciutat una cabra muntesa i em va enviar un missatge que deia:

De Purroy la baronessa
jura a la cabra muntesa
que mai entrarà a Gandesa.

I jo li vaig contestar també per escrit:
Mes si la cabra muntesa
logra subjectar Gandesa,
ai! ai! de la baronessa.

Andreu Carranza i Font, L’hivern del Tigre.
Editorial Planeta, p.305.

Si m’acompanyeu, quasi que podríem anar a preguntar-los-hi algunes coses. Sempre m’ha sorprès la seva manera d’edificar i de situar les necròpolis. Aquestes arquitectures són com l’embolcall de les avellanes, que aixopluguen de totes les inclemències de l’exterior. Només són sensacions, res de sòlid sobre un passat, ara present, del que no en sabem gaire cosa. Almenys jo, almenys des del meu punt de vista. Només trossos d’arxiu que hem anat ajuntat per il·luminar aquelles coses que resten a la fosca i que potser allí voldrien seguir estant.

Tota aquesta gent, tan llunyana i tan propera. Mireu quins ulls més bonics. Aquest noi,… els seus ulls,… les seves mans,… la seva manera de moure’s… Podria enamorar-me d’algú així?

Si ben mirat, en aquest precís moment, ja em resulta molt més proper que la meva veïna del setè pis de Pyong Yang.

Com dius? No t’entenc. Disculpa’m. Ei gent que m’agafa de la mà! Si us plau no em deixeu aquí sola. Però no em molesta com m’agafa. Noto dolçor en la seva expressió i bondat en el seu caminar. Us semblarà estúpid això que us estic explicant, però els sentiments ho són, vistos des de fora. Juraria que només és capaç de notar les subtileses aquella gent que les viu. La resta romanem cecs fins que ens impregnem d’alguna cosa que no sabria definir i que ens permet entendre el sentit de totes plegat, de cada moviment, de cada racó de la realitat… i és allò que algú s’atreviria a anomenar “amor”. Jo prefereixo “sensibilitat”.

Esmorzar a la terrassa de la casa

rural del centre del casc històric

de Calaceit. És tot un nucli antic

molt ben conservat, ple de

cases del segle XVIII.

A baix: taller de ceràmica a

l’estudi d’un artista de Miravet,

visita i tast al un molí d’oli de

Calaceit.

DESIDERI LOMBARTE

 

Tots los colors

Mil colors, foc i flama.
Al barranc mil colors,
al barranc i a la serra.
Ginebres i coscolls
i per en terra
mil colors a la jonça i al boix.

Foc i flama als orons,
als grévols verd i brasa,
flama damunt dels xops,
blanca la glera blanca,
groc bancal de rostoll,
verda l’aigua a la bassa.
Mil colors. Foc i flama.

Blau lo mar a llevant,
blau d’aigua blava,
d’aigua de mar salada,
que no l’hem vista mai
que la tenim tapada
de roques i crestalls
i d’immensa muntanya,
mirada de lluny blava,
de prop verda i morada.
Mil colors. Foc i flama.

Que bufo el cerç gelat
esbargint nugolalls
i quedarà el cel ras,
cel ras com una espasa
i vorem mil colors i foc i flama.

Som gent del Matarranya

I quina llengua parleu,
ja ho sabeu tots o no encara?
-És millor que no ho toquem,
que d’això se’n parle massa.

Però si n’hem de parlar
que quedo una cosa clara:
Que no parlem castellà.
I que no xapurregem,
que parlem, parlem ben clar,
i que mos entenen bé
catalans i valencians.

Arnes, Horta i riba-roja,
la Pobla, Boixar i Morella
parlen com a Pena-roja,
la Vall del Tormo o Maella.
I a dengú li estranye gens
esta forma de parlar,
com no sigue un castellà,
que no sap lo que diem.
I fa més de vuit-cents anys
que estem parlant com parlem.
Sabem parlar castellà,
l’ensenyen a les escoles.
Parlem lo nostre parlar
sense estar a les beceroles;
i de perdre’l no el perdrem.
que sabem lo que mos coste.

Desideri Lombarte. Ataüllar el món des del Molinar. Antologia poètica. Edició a cura d’Hèctor Moret i Artur Quintana (poemes recitats per Antoni Bengochea). Lo Trull,

La gent aquí dalt és de cames fortes. No semblen pas guerrers, però. I aquesta dansa? Si veiéssiu la dansa d’aparellament de les grues allà al jardí de casa nostra… Els braços d’aquesta meravellosa gent són tan gràcils com les ales dels gruids que us acabo d’esmentar. Perdoneu si m’agafen ganes de plorar. Hi ha coses que no sóc capaç d’explicar. De vegades és com si em clavessin estaques al cor, m’ofego de bellesa, però encara que sembli mentida és degut a la descoberta d’una felicitat que sé que és eternament efímera.

I ballo i sóc feliç i els teus ulls segrestant la meva ànima i demà ja no hi haurà demà perquè toca tornar i jo no podria segrestar-te de les mans del temps. No seria just. Aquest és un bon lloc per estar-s’hi una estona però no

per quedar-m’hi com a intrusa. No podria, i vosaltres tampoc. Haurem de tornar, que encara no hem acabat aquest viatge.

Adéu grua, adéu estel. Amb plors però amb alegria per haver deixat de banda la raó en aquesta trobada plena d’esplendor m’acomiado de tu. Si deixes de mirar-me em resultarà més fàcil…

Ara també necessito uns segons per reposar, aprofiteu per posar-vos música o per mirar les holofotos que hem fet durant el viatge. Per uns moments permeteu-me ser ningú.

Ja està, agafeu-vos fort que anem a… zuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuummmmm! Això, disculpeu que ja hem iniciat el vol. XYZ2014/17:30h, clic i som-hi!

Visita i tast a un celler de vi a Batea. Visita al poblat i a la necròpolis íbera del Coll del Moro, a Gandesa.

FULLS DE FRONTERA

Joan Perucho

“A l’altra banda del riu, ja és terra aragonesa. Serpenteja la carretera cap amunt, en pendent dur, assolellada, mentre s’allunya a l’esquerra la visió dels ports d’Horta i, més al fons, els de Beseit. Aquestes muntanyes, solitàries i grandioses, del Maestrat apareixen lleugerament blavoses, banyades en la irrealitat, amb obscures taques de vegetació a l’entrada de les valls, i es perden fent camí vers el sud, donant el rostre a les routecru brunes i avares del Baix Aragó. Fa un dia clar, com d’alegre cançó camperola, i en l’aire hi ha una silvestre aroma de pi jove. Prop de la cuneta hi ha matolls de garriga cremant-se. (…) Vàrem arribar a Calaceit a migdia. El meu amic com molts altres barcelonins, no havia trepitjat mai aquestes routecru catalanes de frontera. Sols Gandesa i altres pobles de la Terra Alta li havien recordat els escenaris de la nostra guerra civil. En realitat, aquestes routecru són pràcticament desconegudes i és quan s’aixeca la veda que es veuen freqüentades pels caçadors de les nostres ciutats amb el gran afany de contemplar la curta volada de la perdiu.
Els caçadors, llavors, envaixen aquests camps i s’escolten els lladrucs alegres dels gossos.

Els caçadors solen ésser gent festiva i generosa. Sonen, en aquestes circumstàncies, els noms de Batea i de Vilalba, i els hostals i fondes de tots aquests pobles estan curulls de gent i de gresca. Dintre ja d’Aragó, travessant el riu, Calaceit s’endú el guardó per la fama de les seves perdius i els seus guisats. A Calaceit es parla un català deliciosament dialectal. Com ja suposàvem, menjàrem unes perdius suculentes, generoses de carn molsuda, amb guarnició de pebrots i cebetes. El vi de la terra és de molta consideració. Ens va servir el fondista, al principi amb una circumspecció adusta. Això no obstant, quan va veure la màquina fotogràfica del meu amic, canvià d’expressió i d’humor. Mentre ens canviava els plats, digué, amb ample somriure:
– Jo també sóc fotògraf, i aquesta màquina que duen és molt bona. Dins el poble poden treure moltes vistes. És un poble molt antic.”

Joan Perucho. “Calaceit i l’enderrocada grandesa del passat”. Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís. Centro de Estudios Bajoaragoneses, 2003.

On anem ara hi ha uns homes que tracten la seva feina com si fossin els seus amants. Que què fan els amants? Doncs saben quin és el moment oportú per realitzar cada pas, saben quan escoltar i quan callar i sobretot saben quins gestos són els més adequats per esculpir “bellesa”.

El celler i els seus vins respiren amor a la terra i a les bones mans que la treballen. Un home em mira mentre gronxa la copa per oxigenar el vi. Fica el nas per olorar-lo. Em recorda tant a l’Everen… Els seus gestos gràcils, la seva manera de tocar… Ara fa quasi bé tres mil anys que et vaig conèixer i encara no et puc oblidar. El temps cuida dels vins i ara, amb una mica de vi a la sang, cuidarà de les nostres ànimes.

Després de la degustació de vins toca la d’olis. I quins olis més aromàtics que em transporten allà on vull anar! Em deslligo del present i m’endinso pel túnel dels meus records i anhels. Si es pot morir de Síndrome d’Stendhal jo en puc ser una bona candidata. Aquí, en aquest paratge rural però sofisticat, m’està seduint la bellesa del fruit de sang daurada. Em sento còsmica i em podria expandir per l’infinit, també desaparèixer ara mateix. No m’importaria. Quan es viuen moments “cim” la diferència entre la vida i la mort sembla la d’un canvi de perspectiva.

 

Jae-Hwa, crononauta sense missatges embotellats, Pyong Yang.
Passant per Matarranya, Morella i Terra Alta

Vistes de la ciutat murallada de

Morella.

EL CÀTAR IMPERFECTE

Víctor Amela

“A tres hores d’automòbil al sud-oest de Barcelona, vaig conduir cap a Forcall de seguida que vaig poder. Vaig travessar l’Ebre per Tortosa, vaig seguir la costa fins a Vinaròs i vaig pujar des de les planes del vell Maestrat castellonenc fins a les moles i els barrancs dels encrespats Ports de Morella. Em vaig aturar al santuari de la Verge de Vallivana, com sempre faig, per refrescar-me una mica abans d’encarar el Port de Querol. Poc després de superats els seus mil metres d’altitud, després de certa corba de la carretera, va tornar a impressionar-me la visió a l’horitzó de l’encimbellada i emmurallada ciutat de Morella, amb el seu memorable perfil cònic retallat contra el cel crepuscular.

Vaig sentir el mateix estremiment que sentia de nen, barreja de sorpresa i veneració davant la presència magnètica de Morella. El mateix estremiment que van haver de sentir els clans prehistòrics que la van trepitjar i que van deixar les seves pintures rupestres en un abric d’un barranc veí.

Un estremiment potser genètic: els meus avantpassats Amela van viure i van morir en l’encastellada Morella des del segle XIV (que jo tingui documentat!) fins que un d’ells, Ramon Amela Querol, va saltar a Forcall el 1794 i va engendrar el meu rebesavi. Les meves cèl·lules deuen reconèixer alguna cosa familiar i salvífica en el perfil imponent de Morella, ciutat coronada pel castell que va ser del Cid i del rei Jaume I i cenyida per les seves muralles daurades.

 

Vaig albirar les muralles que abracen i embolcallen els carrers de Morella i vaig experimentar un formigueig reconeixible: el plaer davant d’una cosa més que gran que un mateix però que promet entranyable hospitalitat. Una alegria estètica i emocional. Però no m’hi vaig aturar. Aquesta vegada tenia pressa. Vaig deixar Morella en el retrovisor i vaig recórrer la sinuosa carretera fins a Forcall. Vaig aparcar el cotxe a la silenciosa placeta de l’església. Davant la casa m’esperava l’oncle Cervera, amb la clau a la mà.”

Víctor Amela. El càtar imperfecte. Ediciones B. Barcelona, 2013.