RUTA#14

Crac-crac, desert, 3DSnorkel a Cala VidreL'Ametlla de Mar

Text: Roman Aixendri
Foto: Guillermo Barberà
Video: Vlad Pop

No puc no estimar l’aigua. M’emociono només pensar el mar, anhelo tornar a casa. Una onada arriba, i tal com arriba se’n va. L’altra la segueix. Tot tan tranquil, lluminós i, a la vegada, tot en moviment. Em poso a remulla, les mans recorren l’horitzó, respiro la immensitat. Aixeco el cap i veig els núvols, lents, quasi eterns i serens. Miro a terra i aquí el temps passa més ràpid, molt més ràpid però a la vegada molt més lent.
Porto un vestit de neoprè, també unes ulleres i un aparell respiratori artificial de plàstic que m’adverteix de què l’espai subaquàtic no és ben bé casa meva. Tot i aquest petit detall, allà on vagi diré que el Mediterrani és casa meva. Però si en sóc alguna cosa això seria el seu visitant, o amant que s’aproxima a la seva estimada, li fa un petó,

i de seguida a d’allunyar-se en cas que no vulgui prendre mal. Ja la noto pels genolls i al passar-me aigua per la nuca em recorre un pensament. No recordo si ho vaig llegir en algun lloc o em van inspirar les musses que un dia vaig sentir que el cel havia caigut del cel i que des de llavors l’anomenem mar. No ho sé, però és tan bonic tenir aquesta sensació que ja sense parar-hi atenció estic tot jo nedant dintre d’aquest cel invertit.
Si els àngels naden pel cel com jo volo per dins l’aigua entenc perquè aquests éssers alats no se’ns acosten massa. La pressió o la densitat els deuen retornar una i altra vegada cap a la superfície. Tot tan seré que en Vlad, mercès a uns llasts, s’enfonsa dos metres per gravar vídeos i la serenor que transmet es carrega d’intensitat.

A Cala Vidre, al costat del Castell de Sant Jordi
d’Alfama, l’Eli i l’Aurora de Plàncton ens fan una
breu explicació del que podrem veure a la ruta.

Cala Vidre és de sorra fina i de poca profunditat.
Prop d’una roca aïllada comencem a veure algun
banc de sargs

Jo em deixo guiar per dues sirenes, Eli i Aurora. Dues llums de far que fan que aquest viatge sigui encara més esplendorós. Les segueixo. En aquest viatge, Eli reencarnarà el mar com a habitatge i Aurora la llum del dia. La primera és la matriu serena de la seva filla que està en camí i la segona és la capacitat de fer-me intel·ligible tot el que passa sota els meus peus i el meu nas.
Criatures estranyes als meus ulls habiten aquestes aigües. Hi ha cogombres marins, que com a mecanisme de defensa expulsen un líquid que sembla sortir dels seus intestins. També hi ha plantes, algues i una gran varietat d’esponges i d’estrelles de mar que em catapulten cap alguna història fantàstica de’n Jules Verne.

El pop que frisa per la càmera de Vlad em genera una sort d’esgarrifança. Amagat dins d’una roca, estira dos tentacles i prova d’arrencar-li l’objecte de les mans. Sempre he sentit respecte per les profunditats, però també per qualsevol paratge que pugui amagar un animal salvatge. Si no m’ataquen, entenc, és perquè sóc més gran que ells, i això em fa una mica de por.
El món submarí és un lloc difícil per estar-s’hi. Això em comenta Eli. Potser és com un desert ple d’aigua, malgrat la contradicció. Així que l’art de sobreviure es valora molt. Hi ha peixos que treuen el cap per les roques i que et miren com si esperessin alguna cosa de tu. I atorgant-los-hi pensaments i sentiments als animals començo a sentir-me com un personatge d’Alícia al país de les meravelles.

Aquesta zona de costa és molt rica en posidònia.
Ens expliquen que no és una alga sinó una planta,
això fa que es generi molta biodiversitat al seu
voltant, i d’aquí la seva importància.

Aquí tot està a l’inrevés i a la vegada està més a l’endret del que ho està a terra ferma. Jaume (us el guardava per al final) m’explica que necessita natura i necessita mar per sentir com la realitat és fa més real i, a la vegada que més intensa, més respirable. Aquí, sota l’aigua, no deu costar tant respirar com de vegades costa en la rutina del dia a dia. Jo també necessito aquest blau i aquestes corredisses de peixos que semblen nens petits jugant pel carrer. Tots junts, sense presses, però al mateix temps molt ràpid. La mar és aquella llunyania quasi còsmica que et fa prendre consciència de la infinitud que ens separa d’aquesta dimensió “bombollosa” i “escumosa”.Em quedo mirant un peix, els seus ulls em tornen la mirada. Les seves aletes són més aviat unes potes que l’ajuden a

desplaçar-se per l’arena. Una reminiscència de l’evolució? Ànims amic! Només et queda un milió d’anys per sortir a la superfície com jo per després tornar a l’aigua carregat d’enyorança! La màquina del temps segueix el seu ritme constant i inconscient. Té moments, però, en què et deixa veure què amaga el futur o què hem oblidat del passat. No importa (però importa molt), he de marxar. Preparo l’aterratge a la Cala Calafató. Torno a casa meva havent realitzat una proesa: escriure sota l’aigua. Esbossos d’una carta de nàufrag que es podrien resumir en tres o quatre paraules: “crac-crac, desert, 3D”. Si visiteu el mar les entendreu perfectament i només us demano que em porteu alguns dels records que avui he deixat allí i us donaré les gràcies i m’haureu fet feliç.

Els nens s’ho van passar fantàstic. Vem poder
veure una medusa born radiat, Chrysaora
hysoscella.

És sorprenent la quantitat d’espècies que hi pots
trobar, des d’una sípia o un pop, fins al tomàquet
de mar (Actinia equina), cogombre de mar
(Holothuria sp.) o el Fadrí o la Donzella, uns peixos
d’origen tropical, amb colors molt vius
(Thalassoma pavo)(Coris julis).

L’experiència ha estat sorprenent, sols cal apuntar
unes notes a la llibreta d’aigua per a explicar
després als amics.

On

Després d’una intensa jornada a mar, convé recuperar forces. El nucli urbà de l’Ametlla de Mar es caracteritza per l’existència d’una variada oferta gastronòmica, amb el peix i especialment la tonyina roja com autèntics protagonistes. És el cas del Molí dels Avis, a tocar del port pesquer, amb propostes com la galta de tonyina amb escabetx. La Llotja, l’establiment del xef Marc Miró i la seva dona Violant, és un interior acollidor fantàsticament decorat -mig cava, mig bistrot- amb una terrassa agradable sobre el moll. Un restaurant que combina l’originalitat pel que fa als plats de peix -amb propostes com les sardines marinades o els tacos de pop amb cremós de patata i allioli- amb una carta de vins sàviament escollida.


Plàncton, Divulgació i Serveis Marins
Ruta submarina
+ info

La Llotja
+ info

Molí dels Avis
+ info

Recorregut: Nedant, 300m
Desnivell positiu: -3 m
Temps estimat: 2 hores
Dificultat: fàcil
Recomanacions: Portar banyador i tovallola.