RESTAURANT DOS PALILLOS

Un haiku per degustar

Per Roman Aixendri
Vídeo: Andrei Moldovan
Muntatge: Priscila Alegre

Calma, lentitud i un haiku sobrevolant el fred d’aquest mes dedicat al déu Janus.

Vent sense tristor,
dolça remor de vaixells;
tu portant sushi.

L’hivern té l’habilitat d’educar en serenor. Res ni ningú es prou ràpid i fugaç com perquè aquesta estació no el doblegui i el convidi a reposar. L’hivern és educatiu i nostàlgic. La mirada recollida que revisa els temps pretèrits, la memòria, el recompte de la vida passada. És el temps que desaccelera. Un temps més que necessari en una època com la nostra, desenfrenada.

Blancor, textures cristal·lines i una rima assonant sense esma. Aquell que fa camí per deixar de ser, per convertir-se en algú altre. Fred que esborra les petjades i que anima a llops i a óssos a sortir a jugar, a l’escriptor a escriure i al xef a repensar-se. D’un brogit com aquest m’imagino que en sortí el nou camí que Ferran Adrià li tenia preparat al Restaurant El Bulli en el seu moment. Esferificacions i deconstruccions; jugar a ser infant per descobrir noves vies que recórrer i que degustar…

Hi ha fades, Mares Noëls,
sàtirs i prínceps republicans.
La criatura somriu
i el món ja pot girar.

Temps i distància. Albert Raurich, deixeble del mestre Adrià. Però a ell, com al seu iniciador, també li arribà l’hivern i ambdós decidiren que era el moment adequat per començar a escalar nous horitzons, a dansar noves melodies gastronòmiques. El seu hivern el portà a caminar al seu costat, en el tram final d’El Bulli per després emprendre un salt cap a Dos Palillos, un Restaurant situat a Barcelona que olora a haiku, a sake, a flor de loto explotant de primavera exhuberant.

L’acompanya en aquest trajecte, hivernal, vital i gastronòmic la seva parella i sommelier, Tamae Imachi, qui en el seu moment fou també formà part del projecte El Bulli. Enamorada de l’esperit del vi que habita en el ventre de les vinyes espanyoles decidí acompanyar en el seu navegar, al seu Ulisses particular. La seva cadència busca maridatges tot buscant fer que Orient i Occident esdevinguin parella de ball. La Lluna s’extasia desencadenant rotacions i translacions al voltant de La Terra que juga amb ella.

He vist el seu mirar,
la seva ànima,
les seves cadències.
Ho he vist allí al plat.
L’arròs, el salmó,
el pa…
Tot bategava
com només el xef sap bategar.
Després he sofert el Síndrome d’Stendhal
i no ha estat cap quadre.
La culpable
ha estat una ostra amb sake…
i aquest hivern hivernal.

I quan tot vagi vent en popa de ben segur que l’Albert Raurich, capità del vaixell Dos Palillos, preguntarà, tot hivernal, a la seva tripulació: ara que sabem que aquesta ruta és segura, per què no provem de canviar de camí? I nosaltres somriurem, contents de la proposta.