El Pinell de Brai des de la serra
de Pàndols

Pinell de Brai

Al peu de Pàndols

Text: Santi Valldepérez
Foto: Gillermo Barberà
Video: Vlad Pop

És diumenge i hi ha poc tràfec de cotxes. Encara no és hora de missa i tampoc hi ha gaire gent pel carrer. Una parella ben mudada s’apressa per pujar al cotxe, fan tard a una comunió. No hi ha nens jugant pels carrers, ni tampoc gent prenent el sol a les terrasses dels bars. El sol surt i s’amaga. Les orenetes segresten l’escena. Elles són la banda sonora de la bona hora. Sota el cant dels ocells, els balcons de persiana de fusta i i els clavells llustrosos criden l’atenció poderosament. S’apropa l’estiu. Els carrers empinats s’enfilen fins a la plaça de l’església. D’estil barroc, l’església té als seus peus una font -la font la Plaça- amb una bonica ressenya històrica. L’aigua del Broi, cedida per a ús de tots els veïns a finals del segle XIX per una família del poble. De les rajoles que emmarquen la cita, emergeix la darrers paraula. Poble. Projecte comú, conviència raonada. Reflexionar en aquests termes, un diumenge al matí de primavera, al Pinell de Brai, no sembla forassenyat. Podria dir-se que el Pinell de Brai “es deixa passejar”. És un poble ideal per “badar”, l’acció preferida de l’escriptor Josep Maria Espinàs, que tot just fa un quart de segle va visitar el poble un dia de Festa Major:
“Vaig deixant enrera Cavalls i Pàndols, i quan giro el cap, de tant en tant, no sé veure la muntanya com si fos una muntanya, hi veig la petrificació d’un monument. Jo no he passat per aquí a la recerca de records personals, ni per investigar la història, i em sento intrús en el temps, insignificant silueta que baixa per un camí que duu al tranquil refugi de la vall”. El periple d’Espinàs fou una fita remarcable per a la literatura catalana de viatges. A peu per la Terra Alta es manté encara com una obra canònica del gènere, de la qual s’han venut uns 20.000 exemplars

des de la seva primera edició (1989). Fa només un any, el propi Espinàs recordava en una de les seves col.laboracions diàries a El Periódico l’experiència de travessar la Terra Alta seguint l’itinerari de la via del tren que enllaçava Tortosa amb l’Aragó, itinerari que anys més tard es popularitzaria amb el nom de Via Verda:
“Va ser una aventura inesperada. No va ser gaire còmode, al principi, anar caminant per damunt d’unes vies pensades per a un tren i acomodar el pas a les travesses. Però l’avantatge era que el camí era pla i m’estalviava els desnivells i fer moltes voltes. Això sí, havia de passar pels túnels que foradaven la serra. I caminar per dins dels túnels feia molt de respecte. Afortunadament eren curts i es veia al fons el punt de llum de la sortida. (…) L’aventura es va complicar quan, havent entrat en un dels túnels, la Isabel i jo no vam veure cap mena de lluminositat de lluny. No era un túnel recte sinó que feia un arc. No havíem d’endevinar només on posàvem els peus sinó per on havíem d’avançar en aquella negror absoluta. Ens vam agafar d’una mà i jo avançava amb l’altre braç estirat al costat, per no topar amb la paret invisible del túnel. Ara llegeixo que aquest antic camí del tren està perfectament condicionat per als ciclistes, i això vol dir, sens dubte, que el camí de terra és còmodament pla i que, sobretot, dins els túnels s’hi deuen haver instal·lat els llums indispensables perquè en la foscor no hi hagi accidents. (…) El camí avança a una notable altura sobre la vall i sovint la contemplació del paisatge és impressionant”.En recordar la seva travessa pels túnels de la Via Verda, Espinàs feia la següent reflexió: “Quan en surts, l’explosió sobtada de colors sembla un prodigi.”

Pàndols, Cavalls, Els Ports,
Cardó… Envoltat de muntanyes,
el Pinell de Brai és una ròtula
entre la Terra Alta i el riu Ebre.

Poble d’ametllers, vinya
i oliveres, el Pinell és un
poble agrícola.

La foscor i la llum travessen d’igual manera la història recent del Pinell. La foscor no és altra que la guerra. Però abans que tot es quedés a fosques hi hagué llum. Al primer terç del segle XX, l’aigua, la llum i el telèfon van arribar al municipi, i es va inaugurar una nova carretera que enllaçava el Pinell amb Móra d’Ebre passant per Miravet. Motivats pels impulsos de la Mancomunitat de Catalunya, com tants altres a la Terra Alta, els pagesos del Pinell es van unir en cooperativa, i d’aquesta manera, l’any 1918 s’aprovà la creació del celler cooperatiu, que havia de permetre el premsat i l’elaboració de vi i oli. L’obra fou encarregada a l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell. Tal com es pot llegir en un tríptic informatiu recentment editat, “d’un dels seus grans mestres, Antoni Gaudí, Martinell en va emprar l’art parabòlic o en catenària invertir (presents en obres com la Sagrada Família o les golfes de la Pedrera). També va fer imponents obertures als seus carcanyols (espais entre l’arc i el mur) i va dissenyar voltes catalanes per a les cobertes i per a les bases de les tines. Els materials predominants van ser el totxo i el maó amb l’objectiu d’aprofitar l’argila de la zona, donar feina als obradors

propers i abaratir la construcció. Va trobar en la rajola i la ceràmica el millor recurs per embellir el conjunt sense disparar el pressupost”. Però el que més s’ha valorat del procés de treball de Martinell fou sens dubte “la seva implicació en el disseny de l’espai per al procés productiu, des de la forma i la ubicació dels dipòsits fins a la ventilació i la circulació de l’aire”.
Temps de progrés i prosperitat. Corria el primer terç del segle XX. I de repent, el túnel, la foscor. Des dels inicis de la Batalla de l’Ebre, entre el 25 de juliol i el 3 de novembre de 1938, el Pinell de Brai fou un enclau estratègic per a la reraguarda republicana. Lloc d’intendència i de repòs, el Pinell fou profusament atacat per l’aviació nacional.
Les cases penjades del Pinell són el testimoni més evident dels quatre mesos d’hostilitats patits per la població civil. Un Centre d’Interpretació inaugurat el 2005 recull els múltiples mecanismes de propaganda emprats pels dos bàndols. Titulat “Les Veus del Front”, el discurs expositiu del Centre presenta nombrosos punts d’interès, com per exemple una fotografia d’Ernest Hemingway i el cineasta Joris Ivens, dos dels il.lustres corresponsals de la Batalla de l’Ebre.

Després de quatre mesos de combats, la devastació al nucli urbà fou notòria. Encara avui dia, baixant de les Cases Penjades, es poden apreciar els efectes de la guerra i la postguerra. Algunes cases a mig tombar, ocupades pacíficament per figueres bordes, puntuen el camí fins al celler cooperatiu, que en l’època de la guerra fou un hospital de campanya. Durant la seva estada com a jutge a la Terra Alta a mitjan segle XX, Joan Perucho va poder conéixer de prop la història del celler del Pinell. En concret, Perucho va quedar fortament impressionat pel fris de rajoles de 45 metres de l’artista Xavier Nogués: “La història és més aviat senzilla. L’autor de l’edifici del Sindicat, l’arquitecte Cèsar Martinell, encarregà la decoració ceràmica al seu amic, l’artista Xavier Nogués. Aquest acceptà l’encàrrec, i una vegada executada l’obra, envià les peces perfectament embalades al Pinell de Brai. Això no obstant, no es pogueren muntar en aquell moment, perquè el Sindicat travessava un període de debilitat econòmica. Les caixes foren dipositades al soterrani (les llòbregues catacumbes) esperant temps millors. Els temps passaren, i, com que no es tractava d’un afer d’urgència immediata, les ceràmiques dormiren el somni dels justos. La gent perdé el record de les ceràmiques, o sigui, dels ninots, de l’artista que els havia fet i fins de les caixes apilotades en el lloc més obscur de les catacumbes. Això fou una gran sort per a les ceràmiques. Aquests llocs foren terribles camps de batalla a la nostra guerra civil. Haurien arribat intactes, com ara ho estan, si haguessin estat muntades anys enrere?” Les rajoles es van instal.lar l’any 1949, després de la mort de l’artista. El volum Fulls de les fronteres, editat l’any 2003, aplega els viatges i les descobertes de Joan Perucho per la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i

el Matarranya. I si fa mig segle Perucho confessava que “allò que del Pinell es deixa contemplar d’antuvi per l’esguard del viatger és el Sindicat Agrícola”, avui dia la Catedral del Vi ha esdevingut un dels grans referents de l’arquitectura agrària europea. A l’esplanada del Celler té lloc, cada mes de juny, la Fira d’Artesania PinellArt, que posa en valor el treball dels nombrosos artesans locals. Per completar la nòmina dels actius del Pinell cal mirar cap amunt, cap a la muntanya. Les excursions a les serres de Cavalls i Pàndols són necessàries per acabar d’entendre -i de sentir- l’essència d’un poble agrícola que, pel fet de ser lloc de pas, ha sabut adaptar-se a la contemporaneïtat.
A mesura que s’agafa alçada i es poden traçar els bancals d’ametllers, oliveres i garrofers, el Pinell de Brai pren la forma d’un sentinella atent. La Cota 705, el punt culminant de la serra de Pàndols, conté nombroses inscripcions en homenatge a les Brigades Internacionals, la lleva del biberó i totes aquelles persones que van perdre la vida durant la guerra civil en aquell paratge. És, de fet, un dels espais més visitats de tots els que configuren el Memorial de la Batalla de l’Ebre. Els pins i els xiprers acompanyen el trànsit fins al cim. Les esplanades habilitades per a la contemplació panoràmica permeten copsar ràpidament el valor estratègic del Pinell de Brai. D’una banda, la Ribera i la Cubeta de Mora, de l’altra, el riu Ebre, i més enllà, la muntanya de Santa Bàrbara i les roques de Benet. Enmig de tot, els Ports. Les orenetes no arriben a la cota 705. Lluny, en direcció a la serra de Cavalls s’endevinen dues taques que ben bé podrien ser un parell de voltors. El sol surt i s’amaga. Ròtula entre la ribera i l’interior de les Terres de l’Ebre, per força aquest havia de ser un paratge desitjat.

Els carrers s’enfilen,
ordenadament, fins a l’església.
Al peu del poble, el celler
cooperatiu de Cèsar Martinell,
la Catedral del Vi.

Sovint empedrats, els carrers del
nucli antic del Pinell són una
delícia per al passeig.
L’ajuntament fou un dels edificis
que calgué reconstruir després
de la devastació provocada per
la Batalla de l’Ebre.

Textos

Avui he tornat
a la serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d’en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins un plat
enfangat
tres cascots de metralla.
Des de l’any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la serra de Pàndols.
I a la cova han quedat
les sabates d’en Jaume.

Poesia de Josep Gual, ressenyat per Josep Maria EspinàsA peu per la Terra Alta. Barcelona, Edicions la Campana, 1989
___________

“Hi ha una mena de caminant purista que no vol saber res de les carreteres i, honradament, jo no sóc d’aquest llinatge. No faré la defensa dels camins, que tanta gent ha fet, i el meu afegit d’elogis seria superflu. He corregut molts camins, pel meu país, fàcils i difícils, encaixonats i airosos, desanimadors i engrescadors.
Els camins m’han proporcionat disgustos, però també satisfaccions inoblidables. Seguint els estrets i ramificats camins d’una vall ensotada m’ha semblat, a vegades, com si seguís les ratlles del palmell d’una mà, i estés a punt de revelar-se’m el secret de l’existència, que és la barreja dels dubtes, les instuïcions, les sorpreses, les desesperances, les plenituds.Un camí és una oportunitat de perdre’s, i això no prempre és dolent.”

Josep M. EspinàsA peu per la Terra Alta. Barcelona, Edicions la Campana, 1989

“Vaig arribar cap allà al migdia, quan el sol s’abraonava amb ferocitat damunt dels camps. Llavors començà a bufar el cerç i s’aixecaren grans núvols de pols, furiosament arremolinats més amunt de les copes de les oliveres i els ametllers. M’envoltaven el vent i les partícules de terra, i vaig tancar els ulls ajupint el cap. Quan tot hagué passat, aparegué davant meu, encimbellat en un tossal, el poble, embrunit i solitari, del Pinell de Brai. És un poble de la Terra Alta, situat molt a prop del riu Canaleta. La gent de Gandesa acostuma a venir a banyar-se als estrets de la Fontcalda o a la Venta del Riu, al Pinell de Brai, i a l’estiu moltes famílies s’enduen el dinar o el sopar i prolonguen dolçament el sopor prop de l’aigua. En ambdós llocs, el corrent del riu Canaleta passa per uns colls estrets i ombrívols. A l’hora baixa és possible pescar-hi alguna anguila suculenta. Aquells paratges tenen una bellesa críptica i salvatge, tenyida amb tintes romàntiques, com els gravats de Parcerisas de Recuerdos y bellezas de España. Allò que del Pinell es deixa contemplar d’antuvi per l’esguard del viatger és el Sindicat Agrícola. Aquesta comarca fou una de les primeres que, en temps de la Mancomunitat, adoptà el sistema dels Sindicats com a defensa més eficaç dels interessos dels agricultors. La Terra Alta és terra de vinya i d’ametlla, i al Pinell de Brai fan un vi de gran qualitat. Em vaig quedar aturat davant la gran fàbrica del Sindicat Agrícola, enorme catedral modernista de maó.Per tota la llargada de la façana hi corre un fris de ceràmica de grans proporcions. Vaig restar esbalaït quan vaig descobrir que aquell fris era, no podia dubtar-ho, una obra de Xavier Nogués. Em va semblar l’obra més important de Xavier Nogués. Essent com era un Sindicat Agrícola, els motius decoratius calia que fossin inspirats en temes camperols, de conreu. Tot el fabulós univers d’aquest artista barceloní apareixia immortalitzant els seus gests per sempre, a la façana d’un edifici que, des d’aleshores, donava una empremta de rústica noblesa a aquest poblet obscur i perdut en un dels paratges més ignorats de Catalunya.

El fris ceràmic de Xavier Nogués
constitueix un dels principals
atractius de la Catedral del Vi.

Trencant l’ocre de la façana, els colors pensats per Xavier Nogués prenien una calor i una vida increïbles, encarnant-se en la ingènua malícia d’aquests personatges tan estimats per l’artista. Els pagesos i les pageses veremant, l’encarregat, que amb les mans a l’esquena vigila la tasca dels trulls, el gos d’ull trist ensumant el sarró de l’amo, els tastavins elevant la copa al cel i fent a través de les ben poblades celles i bigotis les ganyotes més angèlicament infernals que hom pugui veure. Hi ha també el premsat de les olives i els qui, com en una sínia, donen voltes per esprémer i fer saltar el rajolí d’or líquid, que és com metafòricament hom al·ludeix a l’oli. Tots mouen els bigotis, si en duen, d’una banda a l’altra, i pensen coses tremebundes. Les al·legories, es completen amb una escena de caçadors embriacs, que és la cosa més excelsa que hom m’ha permès de veure en la meva vida. Hi havia un home a la porta del Sindicat. Es recolzava al llindar i em mirava amb curiositat. A la meva esquerra hi havia els safareigs públics, i les dones havien aturat un moment la seva feina mentre esguardaven. Gairebé totes les dones d’una certa edat van endolades. Se sentia constantment la remor de l’aigua. L’home resultà ésser una mena de cap de personal del Sindicat. M’atengué amb cortesia i em féu tastar una copa de vi. Li vaig preguntar, naturalment, per les meravelles de la façana. Se’m quedà mirant.
—Suposo que no és pas un antiquari, oi?
—No, senyor.
—Molt bé. Entri, si li plau.

Vàrem explorar tot l’edifici, que és d’una grandiositat manifesta. Pujàrem als enormes dipòsits i recorreguérem unes estretes passarel·les fimbrants. L’aire flairava a most i a humitat. Baixàrem després a una mena de catacumbes, amb teranyines i bombetes elèctriques incertes, i em va semblar reviure l’ambient d’un film expressionista de Robert Wiene. En aquestes catacumbes sepulcrals es practica la neteja dels dipòsits,

una vegada buits. Quan sortírem a la llum del sol, els ocells cantaven enfilats damunt les branques dels arbres. Vaig saber, per fi, la història de la ceràmica de Xavier Nogués. La història és més aviat senzilla. Vers 1917 o 1918, l’autor de l’edifici del Sindicat, l’arquitecte Cèsar Martinell, encarregà la decoració ceràmica al seu amic, l’artista Xavier Nogués. Aquest acceptà l’encàrrec, i una vegada executada l’obra, envià les peces perfectament embalades al Pinell de Brai. Això no obstant, no es pogueren muntar en aquell moment, perquè el Sindicat travessava un període de debilitat econòmica. Les caixes foren dipositades al soterrani (les llòbregues catacumbes) esperant temps millors.
Els temps passaren, i, com que no es tractava d’un afer d’urgència immediata, les ceràmiques dormiren el somni dels justos. La gent perdé el record de les ceràmiques, o sigui, dels ninots, de l’artista que els havia fet i fins de les caixes apilotades en el lloc més obscur de les catacumbes. Això fou una gran sort per a les ceràmiques. Aquests llocs foren terribles camps de batalla a la nostra guerra civil. Haurien arribat intactes, com ara ho estan, si haguessin estat muntades anys enrere? Ara farà cosa de tres o quatre anys, un consell directiu dinàmic s’interessà pel contingut i la significació oculta de les caixes soterrades. Sortiren les peces a la superfície, i, amb elles, els dibuixos i projectes per a la instal·lació. Ignorant el valor de les ceràmiques i que eren d’en Xavier Nogués, les ceràmiques foren muntades. L’esbós per al muntatge fou cedit al Museu del Vi de Vilafranca del Penedès. Ara, tot el poble estima aquests ninots i s’ha familiaritzat amb els seus gests. Als antiquaris i col·leccionistes que passen al llarg del poble se’ls diu categòricament que no. Xavier Nogués va morir abans de veure muntada la seva obra, una de les seves obres mestres i de més importància material.

Joan Perucho. Fulls de les fronteres. Centro de Estudios Bajoaragoneses, 2003.

Deixeble de Gaudí, Martinell va
adoptar algunes de les
tècniques constructiuves que el
gran mestre va usar en algunes
de les seves obres més
emblemàtiques.

Les vidrieres són un altre dels
elements arquitectònics
singulars del celler cooperatiu.

Al Pinell de Brai va arrelar una certa indústria basada en la manipulació de l’argila. Al marge de la fabricació de maons, el treball del fang va donar lloc a una tradició d’artesans que ha perdurat fins als nostres dies.
Ceramistes, artesans dde les fibres vegetals, de la pell, de la fusta i l’ivori… El col.lectiu artesà del Pinell de Brai participa activament en l’organització de PinellArt, la Fira d’Artesania del Pinell de Brai, que, des de l’any 2008 se celebra a redòs del celler cooperatiu de Cèsar Martinell.
PinellArt celebra enguany celebra la seva VII edició, els dies 7 i 8 de juny. Sota el títol ‘Bufar i fer ampolles’, estarà dedicada als oficis artesans que treballen el vidre. No en va, el lema escollit és “bufar i fer ampolles”.

A dalt: Angel Altadill
A la dreta: Raquel Serres

A dalt: Goro
A la dreta: Grisalda

On

Sens dubte, el principal actiu patrimonial del Pinell de Brai és el celler cooperatiu, obra de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell (Valls, 1888 – Barcelona, 1973). Deixeble de Gaudí, Martinell va assumir l’encàrrec d’harmonitzar utilitat, economia i estètica en un edifici que avui per avui es considera com una de les joies de l’arquitectura agrària europea. Actualment, la Catedral del Vi és un original centre divulgatiu, gastronòmic i lúdic al voltant del món del vi. Seu del celler “Los pagos de Híbera”, propietat dels germans Fran i Joaquim López, la cuina del restaurant compta amb l’assessorament del prestigiós Hotel Villa Retiro -propietat també dels germans López-, que compta amb una estrella Michelin.
Penetrant al nucli urbà del Pinell, cal ressenyar l’oferta de Can Lluís, especialista en carns a la brasa. Ca l’Àngel, per la seva banda, combina el restaurant de cuina casolana -amb delícies com l’escrita amb llagostins o el conill amb cargols- i una oferta d’allotjament agradable i assequible.


Ca l’Àngel
+ info

Brasseria can Lluis
+ info

Catedral del Vi
+ info