Paisatge i Història són indissociables per entendre Gandesa. Vinyes, turons i oliveres circumden un municipi que, des dels seus inicis, fou considerat un nexe de territoris.

Gandesa

Lliçons d’Història entre vinyes

Text: Santi Valldepérez
Foto: Jordi Canalda
Video: Vlad Pop

El tractor ha reculat amb gràcia i ofici, i en menys de mig minut el silenci ha tornat al carrer. El pagès surt al carrer sense reparar en el petit prodigi que ha aconseguit. Deixarà les portes del magatzem obertes i feinejarà encara durant deu minuts llargs abans de pujar a casa. Mentrestant, el tractor reposa amb dignitat a l’interior del magatzem, entre fustons, povals i fileres de tomates de penjar. Finalment, el pagès que fa una estona s’ha anat fent gran a lloms del petit tractor vermell fins esdevenir presència física imponent aixeca el cap i ens dedica una salutació cordial. No ens coneixem, però als dos sembla que ens agrada el que hi ha a l’altre cantó. Ben pensat, un pagès torna cap a casa després d’una jornada calorosa al tros i creua la mirada amb un foraster que pren notes i enregistra en vídeo al davant de casa seva; el foraster interpreta com una benedicció l’aparició àulica del pagès a lloms d’un tractor. L’escena presenciada a l’horabaixa d’un dijous d’agost condensa el que podria ser un dia qualsevol d’estiu a la capital de la Terra Alta. Roberto Rossellini comentava sovint en les seves entrevistes que el que realment el fascinava de la vida era el fet que els fets més trascendentals succeeïxin amb la mateixa naturalitat que els episodis quotidians.

Un petit gos marró, sentinella de la propietat familiar, s’ho mira tot plegat ajagut amb mig cos a la vorera i mig sobre l’asfalt. Ara són dos nens els que s’apropien del carrer i juguen a empaitar-se amb les bicicletes. El gos ni s’immuta. Cap veí no ha sortit al balcó molest per l’esclat enèrgic de la corredissa. Tot plegat sembla només haver succeït per corroborar les paraules de Rossellini. Em vull convèncer que he assistit com espectador a alguna cosa especial, però la quotidianitat ha irromput i tot s’ha anivellat màgicament. León-Paul Fargue, el vianant de París, insistia que el secret rau en “esdevenir silenci perquè el silenci ens regali melodies”. I encara: “escriure és saber apoderar-se de secrets que encara no sabem

transformar en diamants”. L’escena d’una tarda d’estiu a Gandesa presenta un caire atemporal i fins a cert punt oníric. L’endemà comencen les Festes Majors. L’expectativa del “dolce far niente” ho inunda tot: les converses a la Plaça Gran, les salutacions dels passejants, els jocs dels nens. Per tot el casc antic hi ha banderes violeta penjades amb l’escut de la població, un guant blanc sobre una senyera. Un escut amb personalitat, que recorda inevitablement un dels episodis més determinants de la història de Gandesa, que precisament l’any 2014 s’ha volgut recuperar implicant els ciutadans en una gran mise en scène.

La Farsa de Gandesa, expressió que dóna nom a la companyia teatral local, és el fallit enllaç matrimonial que va tenir lloc a Gandesa el 17 d’octubre de 1319.entre l’infant Jaume d’Aragó i la infanta Elionor de Castella. Una interessantíssima posada en escena dirigida per l’escenògraf i dramaturg Antonio Belart ha vist la llum al mes d’octubre de 2014 per commemmorar l’episodi. Tota la població s’hi ha bolcat unànimement. La immensa parade va insuflar autoestima als gandesans, que de sobte van poder apreciar de manera tangible el pes històric de la seva població. Encara ara alguns comerços del poble decoren els aparadors amb la bandera violeta i l’escut enguantat.

La Història de Gandesa (2013) d’Anton Monner recull oportunament la descripció de l’episodi per part de l’historiador Jerónimo de Zurita. Monner contexualitza l’episodi: la conveniència del matrimoni per afavorir la concentració de territoris sota una matixa corona, les intervencions del papat, i , especialment, “les tendències ascètiques” del príncep Jaume d’Aragó, que resultaren definitives perquè el guant restés oblidat a l’interior de l’església. En tot cas, Monner destaca que “l’estada del rei a Gandesa i dels alts personatges que l’acompanyaven durà tot el mes d’octubre de 1319”.

El camp gandesà es prepara durant l’estiu per esclatar en ufanor a finals d’agost, just després de les Festes Majors, quan s’inicia la verema.

El diumenge 19 d’octubre de 2014, la companyia teatral la Farsa de Gandesa va comandar un multitudinari exercici de participació ciutadana amb la representació del fallit Casament Reial esdevingut a Gandesa l’any 1319 entre l’infant Jaume d’Aragó i Elionor de Castella.

Gandesa

Lliçons d’Història entre vinyes

Text: Santi Valldepérez
Foto: Jordi Canalda
Video: Vlad Pop

El tractor ha reculat amb gràcia i ofici, i en menys de mig minut el silenci ha tornat al carrer. El pagès surt al carrer sense reparar en el petit prodigi que ha aconseguit. Deixarà les portes del magatzem obertes i feinejarà encara durant deu minuts llargs abans de pujar a casa. Mentrestant, el tractor reposa amb dignitat a l’interior del magatzem, entre fustons, povals i fileres de tomates de penjar. Finalment, el pagès que fa una estona s’ha anat fent gran a lloms del petit tractor vermell fins esdevenir presència física imponent aixeca el cap i ens dedica una salutació cordial. No ens coneixem, però als dos sembla que ens agrada el que hi ha a l’altre cantó. Ben pensat, un pagès torna cap a casa després d’una jornada calorosa al tros i creua la mirada amb un foraster que pren notes i enregistra en vídeo al davant de casa seva; el foraster interpreta com una benedicció l’aparició àulica del pagès a lloms d’un tractor. L’escena presenciada a l’horabaixa d’un dijous d’agost condensa el que podria ser un dia qualsevol d’estiu a la capital de la Terra Alta. Roberto Rossellini comentava sovint en les seves entrevistes que el que realment el fascinava de la vida era el fet que els fets més trascendentals succeeïxin amb la mateixa naturalitat que els episodis quotidians.

Un petit gos marró, sentinella de la propietat familiar, s’ho mira tot plegat ajagut amb mig cos a la vorera i mig sobre l’asfalt. Ara són dos nens els que s’apropien del carrer i juguen a empaitar-se amb les bicicletes. El gos ni s’immuta. Cap veí no ha sortit al balcó molest per l’esclat enèrgic de la corredissa. Tot plegat sembla només haver succeït per corroborar les paraules de Rossellini. Em vull convèncer que he assistit com espectador a alguna cosa especial, però la quotidianitat ha irromput i tot s’ha anivellat màgicament. León-Paul Fargue, el vianant de París, insistia que el secret rau en “esdevenir silenci perquè el silenci ens regali melodies”. I encara: “escriure és saber apoderar-se de secrets que encara no sabem

transformar en diamants”. L’escena d’una tarda d’estiu a Gandesa presenta un caire atemporal i fins a cert punt oníric. L’endemà comencen les Festes Majors. L’expectativa del “dolce far niente” ho inunda tot: les converses a la Plaça Gran, les salutacions dels passejants, els jocs dels nens. Per tot el casc antic hi ha banderes violeta penjades amb l’escut de la població, un guant blanc sobre una senyera. Un escut amb personalitat, que recorda inevitablement un dels episodis més determinants de la història de Gandesa, que precisament l’any 2014 s’ha volgut recuperar implicant els ciutadans en una gran mise en scène.

La Farsa de Gandesa, expressió que dóna nom a la companyia teatral local, és el fallit enllaç matrimonial que va tenir lloc a Gandesa el 17 d’octubre de 1319.entre l’infant Jaume d’Aragó i la infanta Elionor de Castella. Una interessantíssima posada en escena dirigida per l’escenògraf i dramaturg Antonio Belart ha vist la llum al mes d’octubre de 2014 per commemmorar l’episodi. Tota la població s’hi ha bolcat unànimement. La immensa parade va insuflar autoestima als gandesans, que de sobte van poder apreciar de manera tangible el pes històric de la seva població. Encara ara alguns comerços del poble decoren els aparadors amb la bandera violeta i l’escut enguantat.

La Història de Gandesa (2013) d’Anton Monner recull oportunament la descripció de l’episodi per part de l’historiador Jerónimo de Zurita. Monner contexualitza l’episodi: la conveniència del matrimoni per afavorir la concentració de territoris sota una matixa corona, les intervencions del papat, i , especialment, “les tendències ascètiques” del príncep Jaume d’Aragó, que resultaren definitives perquè el guant restés oblidat a l’interior de l’església. En tot cas, Monner destaca que “l’estada del rei a Gandesa i dels alts personatges que l’acompanyaven durà tot el mes d’octubre de 1319”.

Porxos, carrers estrets, places i palaus. Al casc antic de Gandesa les capes de la història se solapen i dialoguen en franca harmonia.

Lo nostre exèrcit pareixia imparable. Ocupàvem pobles del Maestrat, gairebé tot l’Ebre i el Matarranya i també part de la costa. Però sempre vam fracassar en l’ocupació de Gandesa, una vila que semblava maleïda. A la Terra Alta, eren molts los pobles que van decantar-se per la causa del rei Carles V, però Gandesa, lo poble més important d’esta comarca, situada a la cruïlla de camins entre l’Aragó, Catalunya i València, d’ençà dels inicis de la guerra civil se va manifestar a favor d’Isabel II.

Durant aquell any vam intentar sense èxit prendre la vila en diverses ocasions. Se va assajar l’artilleria de Cantavella, que va haver de retirarse per defectuosa. La baronessa de Purroy, Lluïsa Dara, que es trobava dins de

Gandesa, compromesa en ànima i fortuna en la defensa de la regenta Maria Cristina, va fer penjar al campanar de la ciutat una cabra muntesa i em va enviar un missatge que deia:

De Purroy la baronessa
jura a la cabra muntesa
que mai entrarà a Gandesa.

I jo li vaig contestar també per escrit:
Mes si la cabra muntesa
logra subjectar Gandesa,
ai! ai! de la baronessa.

Andreu Carranza,
L’hivern del Tirgre. Planeta, 2004.

L’església Arxiprestal de l’Assumpció és una de les joies del romànic tardà català (s.XIII) de transició al gòtic. La portalada de l’Escola de Lleida és valorada com una obra d’art del període romànic.

Resseguir les petjades de la història al nucli urbà de Gandesa és un exercici agraït. Els anclatges de les corrioles que aixecaven un pont llevadís encara són visibles a la façana de la Presó o Casa de la Castellania, antigament coneguda com la Casa del Delme. Davant de l’imponent edifici, Espinàs es demanava: “diuen que en l’edifici d’aquesta presó hi ha els vestigis del que fou el castell de Gandesa, però d’altres asseguren que res, que era més enllà”.

L’escriptor Josep Maria Espinàs i l’editora Isabel Martí van iniciar el seu periple per la Terra Alta just després de veure “la vila antiga, on l’església arxiprestal té una peça que val per totes, l’esplèndida portalada romànica”. I és que com recull Monner al seu llibre, la majoria de les famílies que van poblar la batllia de Miravet arribaren dels Pirineus lleidatans (Noguera i Pallars), i per tant no és d’estranyar que els historiadors hagin localitzat l’herència tardoromànica de l’Escola de Lleida en el fris escultòric de la portalada del temple gandesà. Tal com recull Monner, citant l’historiador especialista en el món templer Joan Fuguet, “la parroquial de l’Assumpció de Gandesa va ser

amb tota la seguretat el temple parroquial més important de tots els que es construïren en el feu templer de l’Ebre”. L’any 2014 s’han acomplert 25 anys de la publicació d’A peu per la Terra Alta, llibre clau de la narrativa de viatges en català. En ocasió de la 13a edició (2007), Josep Maria Espinàs va creure oportú refer-ne el pròleg i expressar que els textos que configuraven el llibre “no volen ni poden ser un assaig sociològic d’una comarca, ni resulten un inventari artístic, ni tenien cap altra pretensió que documentar una experiència humana. són notes de viatge d’un escriptor que s’interessa especialment per la gent que troba, que explica el que veu i anota el que li diuen”.

Espinàs i Martí van emprendre el seu periple per la Terra Alta un matí serè d’agost, després d’una nit de vent. Camí de Vilalba, entre ametllers i oliveres, “-un paisatge apedaçat per l’home, fet de retalls que sempre lliguen”- Espinàs es va aturar uns instants “per mirar Gandesa al lluny, abans que no es faci invisible. Al darrere del campanar es retalla el puig Cavaller, i després la massa de la serra de Pàndols, que tanca l’horitzó. El vent continua, però no fa cap nosa, al contrari, sobretot en les pujades.”

De trànsit agradable i contrastos suaus, el centre de Gandesa és accessible i amè.

“Refem la vall del riu Sec, per acabar el viatge a Gandesa. Són les rectes de la tristesa, perquè duen massa fàcilment al final, perquè Gandesa és aquí mateix, perquè ja no hi haurà cap altra sorpresa i tenim les hores comptades a la Terra Alta.

Faig el mateix camí pel qual, fa cinquanta estius, la mort anava amunt i avall, i ara veig com la vinya i els ametllers esperen l’arribada d’uns altres homes, carregats amb eines més pacífiques.

Un revolt, una pujada, i el rètol: Gandesa. Aquí, abans d’entrar-hi, hi ha l’hostal Piqué, entre camps, i el ramal de carretera que duu a Vilalba dels Arcs. Exactament aquí vam començar el viatge. Però volem acabar-lo una mica més enllà, per reviure la Gandesa del primer dia. Després de la volta per la Terra Alta ara ens sembla més urbana, més capital. Trenquem pel carrer que duu a l’església, i tornem a veure la portalada i els porxos, i la botiga on vam comprar avellanes el primer dia de camí, i els barrets de palla, que ens han permès de resistir tant de sol, i que ara pengen de les motxilles; i la merceria on vam comprar les vetes que la Isabel va cosir als barrets.(…) Som a la Farola, que en diuen, a la plaça de l’encreuament de carreteres, i llegim als indicadors els noms dels pobles, que ja són per a nosaltres molt més que uns noms. Diu la Isabel:

– Què deu fer el vellet de la gorra?…

Sé qui vol dir. El vellet que, assegut amb dos companys a la vorera del bar Terralta, ens va dir, el dia abans que comencéssim la caminada, que ell ja sabia què era caminar i que s’havia escapaz del camp nazi de Mauthausen.

– Seria bonic tornar-lo a veure. Trobar-lo, com fa vuit dies, assegut a la vorera del bar, mirant passar la gent.

El bar és molt a prop, només cal tombar la cantonada. Hi ha les mateixes cinc cadires, però ningú.

– Potser és massa aviat, encara hi toca el sol.

Decidim seure-hi, al carrer, per viure uns últims minuts sense pressa, respirant el plaer i l’enyorança, ja. Entro a demanar una cervesa. I el veig. Hi és, el vellet escapat de Mauthausen hi és, i també hi som nosaltres, com aquell primer dia, ja tan llunyà, sembla! Tan polit, tan serè, amb la seva gorra grisa tan ben posada. Està llegint el diari.

Aviso la Isabel i ens quedem drets al seu davant. Quan alça els ulls somriem:

– Ens coneix?

Inclina el cap enrere, allarga una mà, està content de veure’ns.

– Home, com ha anat?

– Molt bé, molt bé, Veníem a dir-li que ja hem fet la volta a peu per la Terra Alta.

– Caram, ja se’ls pot donar l’alternativa!

Passen uns segons lentíssims, em sento feliç, no sé què fer, miro al meu voltant, el taulell del bar, el mirall amb l’anunci, altra vegada l’home. I dic:

– I per aquí, res de nou?

L’home diu, amb una veu pausada:

– Com sempre. Una de freda i dues de calentes.

Quan sortim al carrer dic a la Isavel:

– T’hi has fixat? Una de freda i dues de calentes… És estrany oi?

Fem les últimes passes per la Terra Alta.

Potser no és tan estrany, penso una mica més enllà. Potser és la manera més amorosa i més sàvia de fer el balanç de la vida.

O el balanç d’un camí.”

Josep Maria Espinàs.
A peu per la Terra Alta. La Campana, 2007.

El Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre (CEBE) allotja una exposició permanent sobre la Batalla de l’Ebre, que l’estiu de 1938 va colpejar durament el municipi de Gandesa.

“Sota la pluja, Gandesa restava immòbil i silenciosa, parpellejant amb prou feines els llums elèctrics, que obrien cercles concèntrics de claror difusa. Els tres ocupants s’estaven tan callats com les cases ensonyades que els envoltaven, encaparrats com el temps, cadascú perdut en les diverses sensacions que els carrers adormits els suscitaven com ecos esmorteïts al fons d’una vall oblidada.

Via Catalunya, l’encreuament de la Farola, amb les indicacions de València i Aragó assenyalant cap a les dues carreteres que se’ls obrien al davant i que juntament amb la de Catalunya que acabaven de deixar, formava el nus vital de l’antiga Corona d’Aragó, nom que havia donat l’oficial de la cruïlla, la Coronilla, el qual, per altra banda, ja no suscitava ressonàncies històriques de cap mena en els gandesans, que li deien familiarment la Farola al·ludint a la que centrava l’espai, al voltant del qual eren instal·lats alguns dels més concorreguts cafès de la població, ara tancats i silenciosos. L’Enric enfilà pel carrer del Comerç amunt, l’antic empedrat de llambordins mal arrenglerats del qual va fer vibrar la suspensió del cotxe, i passà pel costat de la plaça del Duc de la Victòria, dita així en honor d’Espartero, heroi de la guerra carlina, i que l’ajuntament

democràtic volia rebatejar amb el nom més prosaic de plaça de la Verdura posant-la en el mateix sac que el carrer de García Valiño amb què l’esclat franquista havia batejat la part superior del carrer del Comerç en honor d’aquell militar que juntament amb Yagüe havia pres la ciutat a les forces republicanes a l’abril del 38, i pel qual el cotxe circulava ara. Davant seu, la portalada romànica de l’església de l’Assumpció semblava submergida en un medi aquàtic com la catedral sonora de Debussy.

L’Adela amb prou feines la veié d’esquitllentes que ja l’Enric entrava amb la marxa alentida pel carrer de Miravet, rebatejat durant la dictadura amb el de Serrano Sunyer, la casa pairal del qual, amb les finestres de ferro forjat que imitaven una casa andalusa, cosa que li esqueia com un pegat a l’ull, i que era fruit de l’afany reformista del cuñadísimo en heretar-la, ocupava un bon espai de la banda dreta, unes portes més avall que l’antiga casa senyorívola que havia estat de la baronessa de Purroy, la mítica musa dels liberals gandesans de la carlinada, tota pedra llegendària que sortosament, i potser degut a l’abandó en què la tenien els actuals barons, conservava tot el seu antic esplendor.”

Carme Meix,
La dansada, Pagès Editors, 1996.

L’arquitecte tarragoní Ramon Salas Ricomà va dissenyar la casa pairal i les dependències del celler Bàrbara Forés, al carrer Santa Anna de Gandesa.

Primera edició de L’Eclipsi de Garnatxes Blanques de la Festa del vi de gandesa, celebrada al passat juny a l’antiga església de Corbera d’Ebre.

La Nit de les Garnatxes Blanques, de la qual l’any 2014 se n’ha celebrat la cinquena edició, culmina la verema a la Terra Alta. Les 1400 hectàrees de vinya consagrades a aquesta varietat suposen el 33% de la producció mundial.

“La població de Gandesa no és vila sinó ciutat, il·lustre de fet i de dret. Començà a ésser il·lustre, Gandesa, al segle XIV, quan, havent-se concertat el matrimoni del primogènit de Jaume II amb la filla del rei de Castella, la va deixar per vestir sants sota els arcs romànics de l’església, el mateix dia de les noces. Després, Gandesa cau en l’oblit fins al segle XIX durant el qual suporta els set setges consecutius de Cabrera, “el Tigre del Maestrat”. Llavors, les Corts li concedeixen, en honor seu, el títol de “molt lleial. heroica i immortal ciutat”. Això s’esdevenia el juny de 1838. Exactament un segle després, Gandesa es transformava en l’escenari de la batalla més gran de la Història d’Espanya.”

Joan Perucho, Fulls de les fronteres. Centro de Estudios Bajoaragoneses, 2003.

Considerada una de les Catedrals del Vi, el Celler Cooperatiu de Cèsar Martinell (1919-1920) ha estat catalogat Bé Cultural d’Interès Nacional de la Generalitat de Catalunya i una de les Set Meravelles de Catalunya

La Via Verda sobrevola la Fontcalda, escenari màgic moldejat pel riu Canaletes. Els tolls i les piscines naturals s’alternen entre congostos i immenses parets de pedra. El topònim de l’indret es deu a una font termal d’aigua calenta emergeix d’un brollador a tocar del riu.

“Vaig llevar-me d’hora el dia següent, i me’n vaig anar caminant al santuari de la Fontcalda. En travessar la serra em vaig sentir immensament lliure. Vorejava grans precipicis, comes profundes i agrestes.

Al fons d’una vall aparegué el santuari, tan estimat pel teòleg Joan Baptista Manyà. És un espectacle que recomano als excursionistes. El santuari és del segle XVIII i, al seu costat, s’alça un decrèpit balneari per al tractament amb les aigües. Aquestes són molt eficaces i, després de ressenyar la seva composició, Antoni de Magrinyà diu, en el seu fullet: “Cumplo, con un deber humanitario de dar los anteriores datos, porque en los muchísimos años que he ido a la Fontcalda me he podido convencer que son aquellas aguas para curar los reumatismos y es muy común ver al paralítico y al que para andar necesita muletas, completamente curados, con

los nueve baños que en lo general suelen tomarse”. Em vaig banyar, doncs, en els profunds estrets d’aigua gelada, no sense un cert temor, fins que vaig guanyar confiança. Vaig nedar tot el matí entre altes parets de granit, donant-me algun cop de tant en tant. Vaig dinar en un rústic hostal amb una gana voraç.

A la tarda, després de tornar a banyar-me, vaig fer una mica d’alpinisme recreatiu. Em sentia matxucat. Quan tornà a alçar-se el vent, em vaig vestir i em vaig dirigir a Prat de Comte a esperar el tren que va de Tortosa a Saragossa. Vaig baixar a Bot i, per fortuna, vaig trobar un camió que aquella mateixa nit sortia cap a Gandesa. Bot és un poble del qual m’ha parlat Martí de Riquer.”

Joan Perucho, Fulls de les fronteres. Centro de Estudios Bajoaragoneses, 2003

Una sendera tallada a la roca permet remuntar el riu Canaletes des de l’aparcament. El Santuari de la Fontcalda era un dels espais més estimats pel teòleg Joan Baptista Manyà. Cada any s’hi deixava veure en la romeria que s’hi organitza el primer diumenge de maig. Com recorda l’erudit Anton Monner, mossèn Manyà pronunciava una homilía improvisada a a la plaça del recinte.


On

Com recordava Espinàs. “Gandesa sempre ha estat un nus de camins, i ja hi coincidien els dels romans: la via Edetària, que anava de Saragossa a Tortosa, i la via Augusta, de Tarragona a València”. Les múltiples influències i petjades històriques dels seus successius pobladors ha deixat una herència remarcable en la gastronomia local.

Cap i casal de la Terra Alta, a Gandesa el vi hi té una preeminència notable. El Celler Cooperatiu, creat per l’arquitecte modernista Cèsar Martinell entre els anys 1919-1920, ha estat catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional de la Generalitat de Catalunya, i escollit una de les Set Meravelles de Catalunya.

Els restaurants Ginebals i Sibarites disposen en els seus menús de les referències vinícoles més remarcables de Gandesa i de tota la Terra Alta. L’Hotel Piqué i l’allotjament rural La Casa Dels Abeuradors són les millors opcions per pernoctar-hi.

A cinc minuts de la població en direcció a Pinell de Brai, a l’àrea recreativa de la Fontcalda, ofereix un servei de bar i restaurant, que també disposa d’apartaments i habitacions.

Hotel Piqué
+ info

La Casa Dels Abeuradors
+ info

Restaurant Sibarites
+ info

Restaurant Ginebrals