Escola del Crû 01

Les garnatxes de Capçanes

Text: Blai Rosés

Iniciar un camí, una aventura, és quelcom meravellós i engrescador pel fet que la novetat t’hi està esperant i la sorpresa et pot assaltar en qualsevol revolt del trajecte. Amb aquest reportatge engeguem un seguit d’articles que ens portaran arreu del principat per conèixer com és viu i es practica l’escola del crû. Aquest terme d’origen francès fa referencia a l’activitat vinícola que beu de la filosofia del “terroire”, és a dir, d’elaborar el vi amb varietats locals adaptades al medi, intentant potenciar les característiques del sòl i del clima particulars del lloc.
En front a l’anomenada escola del clon: produccions, normalment de caràcter més industrial, amb varietats potents que s’adapten molt bé a qualsevol terreny.
A l’escola del crû ens aproparem a realitats molt específiques, vinyes velles i sofertes, respecte per les maneres antigues de fer i vins profunds i molt singulars.
Aterrem a Capçanes, un petit poblet del Priorat enfilat en un turó a les faldes de la serra de Llaberia, coincidint amb la 8ª Nit de les Garnatxes. Ens rep l’Adrià Barceló, fill de capçanes, viticultor i persona implicada en la cooperativa agrícola. Fa una tarda solejada i amable de primers de maig i les vinyes verdegen encara tímidament. Sortim del poble direcció est, riera amunt entre camps d’oliveres i horts endreçats. L’Adrià ens guia amb un 4×4 per camins costeruts i pedregosos per finques de ceps llustrats tot explicant-nos les característiques del sòl i les maneres de fer alhora de cultivar i veremar. Com més ens explica més evident es fa que estem davant d’un treball que combina dos compromisos, un primordial amb el respecte cap a la terra i un segon amb la filosofia del treball cooperatiu on la màxima parteix de la solidaritat entre les persones que la treballen. Mentre pugem passem per davant la fotogènica bodega minimalista del Celler

Domenech, una mica més enllà sobresurt un intent lleig i frustrat d’hotel rural de moltes estrelles. Arribant al naixement de la Riguera de la Fou un vell massot abandonat, propietat ara del departament medi ambient, ens crida l’atenció per la seva majestuositat. L’Adrià comenta que seria un bon lloc per fer-hi una casa de colònies. M’enamora la idea. Seguim pujant i pujant, arribem a les seves vinyes, garnatxes (aquí n’hi diuen granatxes) i algo de merlot i pinot; cultivades de manera ecològica, sense herbicides ni pesticides, tan sols amb el tractament de sulfat de coure. Ell porta les vinyes de la família i d’algun pagès ja jubilat. S’ho fa tot ell i al temps de la verema fa conlloga, ell ajuda als seus parents i els parents a ell. Les vinyes estan en terreny argilós, terra vermella, i són molt altes rondant els 500 metres, ens comenta que són les últimes a entrar a la cooperativa. Tanquem la tarda contemplant el sol caient a ponent sobre els altiplans de la Terra Alta, més enllà de les bromes ensucrades que el riu Ebre destil·la.
La Cooperativa de Capçanes neix l’any 1933 gràcies a l’impuls de la Mancomunitat de Catalunya. Després d’una alternança d’èpoques bones que coincideixen amb les grans guerres a Europa, els canvis en els hàbits de consum i la pressió de les grans marques descriuen una llarga i magra travessia que varia l’any 1995, amb la possibilitat de produir el vi kosher per la comunitat jueva. És en aquest context i gràcies a la determinació dels socis que la cooperativa es modernitza i comença un camí de prosperitat que s’expressa avui amb un estat de salut excepcional. Ara fa més de vint anys que embotellen les seves pròpies marques, vins joves i madurs, i el reconeixement del mercat internacional és cada cop més ferm. Segons diuen, els falta vi. —>

Un dels factors determinants d’aquesta benaurança és l’Àngel Teixidó enòleg de la cooperativa des de l’any 1992. Conversem llargament amb ell i aprenem de la seva experiència les virtuts i les mancances de la garnatxa. Una varietat que s’estén per tota la conca mediterrània i que juntament amb el pinot en són les varietats més característiques. El nom és d’origen toponímic, de la localitat italiana de Vernazza a la Ligúria. No es sap del cert qui ni quan s’introdueix a Catalunya, poder els romans. La garnatxa és una varietat que produeix un vi determinat per el terreny, el baix nivell de tanins marca la influència de les arrels que ens expliquen que està menjant la planta. En la garnatxa s’expressa l’alçada, el sòl, el clima. Desprèn un aroma delicat amb traços vegetals i florals.
La dificultat rau en aconseguir que tingui un color atractiu i en saber-la cuinar per potenciar-ne els atributs. L’Àngel sentència: la garnatxa és la subtilesa. Altres factors determinants, segons ens expliquen, són la cura per les vinyes velles, plantes que amb l’edat assoleixen una xarxa d’arrels ben esteses que els permet exprimir millor la riquesa del subsòl; plantes que requereixen d’atenció i delicadesa. Mirar de no produir més quantitat que la necessària, no buscar fer quilos sinó fer raïms amb força expressiva. La fresca de la nit que porta la garbinada sobre la serra litoral també els ajuda, el color de la garnatxa és més agraït quan el clima és calorós de dia i fresc a la nit, la planta respira. Escoltem embadalits com l’Àngel Teixidó ens parla de la voluntat de jugar, d’experimentar alhora de cuinar la garnatxa. La metàfora que empra no és per res banal, ens diu que és com una carn que cada tall vol el seu punt de cocció. Afegeix, – El vi és una tècnica però també té part d’alquímia, cercar el plaer i jugar amb el vi és la millor manera d’avançar-. Tanquem la conversa de manera anecdòtica, li pregunto si creu que la garnatxa té un component espirituós, per resposta m’ensenya dues botes de roure que guarda al celler on s’hi està coent el vi del bisbe de Tortosa. Arriba l’hora de la festa, s’esperen més de mil persones.

Per la vuitena nit de les garnatxes ens presenten en primícia quatre vins diferents, provinents dels quatre tipus de sòl del terme: panal, licorella, argila i calissa. Un exercici sofisticat d’escola del crû.
Parlem de vins joves que han passat tan sols tres mesos per la fusta i elaborats amb raïm de vinyes velles. Per odre anem tastant el panal, routecru arenoses i llims, plantes amb arrels profundes que conviuen amb la calç formant petites estructures fantasioses, és un vi dens, melós i afruitat. La licorella, que reflexa la pedra i els trets minerals, aromes incerts de pedra foguera. Aquí la garnatxa connecta amb l’essència de la terra i esdevé un agent pròpiament tel·lúric.
Arribem a l’argila, un terreny compacte i dur on la planta ho passa malament, quan plou s’ofega quan no passa set, és un vi que se’t veu més ell a tu que viceversa. I finalment la calissa, que és frescor i subtilesa d’aromes florals, la garnatxa aquí és més àcida i de major graduació, són vinyes més altes on el clima és més fresc, rastres de farigola i de romer. El conjunt: un viatge inoblidable per a sentits desperts i atents. Atrapats per l’ambient de la festa i l’energia frisant de les garnatxes ens deixem portar per el celler obert gaudint de la vetllada. En un dels magatzems trobem una exposició de fotografies de l’Andrea Vellès Ferré, una noia del poble apassionada per la fotografia. Les imatges són sinceres i atrevides, cossos de noies nues retallen siluetes sinuoses sobre la llum blavosa del capvespre, tot jugant a abraçar i dansar amb les vinyes i les oliveres.
L’obra és entranyable pel gest. La idea força és Dionís. Seguim deambulant l’ambient i ens trobem amb un elegant sommelier italià de camisa flamboïant i mirada dolça, ens parla de manera argumentada com el millor “terroire” d’Europa es fa al Rhin a Alemanya amb el Riesling i al Priorat amb les garnatxes. L’home fa una somriure de pam. Havent degustat les garnatxes i encisat per els paisatges i la conversa una idea m’assalta: la terra, aquest cerimonial és un honest i meticulós homenatge a la terra.