routecru#15

Squilla Mantis

“Per l’Ebre baixava el blat de l’Aragó, l’oli de la Terra Alta, el carbó de Mequinensa, el vi i les ametlles de la Ribera… I per l’Ebre pujava la sal de les salines de Sant Carles, les taronges d’Alcanar, el ciment de Tortosa”. A Artur Bladé se li va passar per alt afegir l’arròs del Delta en la nòmina de productes que durant segles han transportat els llaguts pel curs de l’Ebre. A Visió de l’Ebre català (1971), l’escriptor de Benissanet, instal·lat des de feia 10 anys a Tarragona, va traçar una geografia espiritual d’unes routecru que havia estimat i enyorat des de l’exili mexicà (1942-1961).
Els mesos de l’estiu conviden a penetrar lectures arrapades a la terra, amorosides i personalíssimes, com les narracions memorialístiques de Bladé o l’immens Camí de Sirga de Jesús Moncada, sens dubte, el gran llaüter narratiu de l’Ebre. És justament a l’estiu quan lo llaüt, peça clau de la identitat ebrenca, torna a navegar per les poblacions de l’Ebre. “Lo Roget”, que des del 2012 enllaça Ascó, Miravet i Móra d’Ebre, proposa cates amb vi de la D.O Terra Alta durant les excursions riu avall.
Des del llom de l’Ebre, els congostos, les sénies i els pobles conviden a emular Alexandre Promio, aquell operador dels Lumière que va inventar el tràveling en situar la càmera sobre un vaporetto pels canals de Venècia.
De fet, els creuers fluvials, tant al nord com al sud de l’Ebre català (amb les rutes cap a la desembocadura, el riu Migjorn o les restes del far de Buda) són un actiu turístic consolidat des de fa dècades. Ara és el torn dels

creuers marítims, que han situat Sant Carles de la Ràpita com a escala estratègica entre Barcelona i València. El bergantí de bandera maltesa Star Flyer, que el passat 16 de juliol va atracar al port de la Ràpita, és un digne descendent d’un altre bergantí -en aquest cas anglès-, el Fisherman, que el febrer de 1862 va transportar des del port de Gloucester les estructures de ferro necessàries per muntar el sistema d’il·luminació de la costa de l’Ebre: els fars del Fangar, la Banya i l’illa de Buda. En arribar al tram final de la seva Visió de l’Ebre català, Artur Bladé recordava com aquell primer far de l’illa de Buda, “construït, ran de l’aigua mateix, (…) es troba actualment lluny de les onades”.
El segle XIX… L’inici de tantes coses; també a les Terres de l’Ebre. Entre altres, la gènesi del Delta com a paradís de fertilitat. Artur Bladé ho recordava abans de cloure el seu periple per l’Ebre català:
“Hi ha dies d’estiu, (…) en hores d’albaïna, com diuen allí, que és quan no fa vent, que aquell paisatge manté una immobilitat embadocada, enmig del silenci i com si el món fos acabat de crear. A vegades, si hi ha un tel de boira, les muntanyes no es veuen i el cel queda esvaït, llunyà, perduda la volta. De sobre, un vol d’ocells, un raucar de granota, un crit d’home, una rialla d’infant que no se sap d’on surt, indiquen que el Delta batega sempre d’una vida recòndita intensa”.

1 BLADÉ i DESUMVILA, Artur. Visió de l’Ebre català. Obra Completa. Volum 3, Cicle de la terra natal II. Cossetània, 2007.

Galera

Squilla Mantis