Vista d’Ascó a trenc d’alba des
de les Illes.

Ascó

Tresor morisc

Text: Santi Valldepérez
Foto: Gillermo Barberà
Video: Santi Valldeperez
Adrian Lazarean

El sol despunta entre les fulles de les vinyes. La fresca és enganyosa; en qüestió de mitja hora la terra haurà acumulat prou escalfor i la xafogor s’anirà instal·lant en l’ambient. A trenta metres, al final d’un camí que fa una corba dolça, una raquítica estructura de ferro es deixa llepar els peus per l’Ebre. És el que queda de l’antic pas de barca d’Ascó. Això, i dos llaguts dignament enfonsats al mig del riu després de la riuada de 1982. “La gent d’Ascó recorda aquella riuada perquè, a causa de la ferocitat amb què davallava l’Ebre, es va trencar la gúmena que mantenia ancorada la nostra barca de pas i se la va endur riu avall. Actualment continua afonada i embarrancada entre el Mal Pas i la platgeta de davant de la Capelleta del Carme”. Al llibre Cabussats a l’Ebre, Biel Pubill i Josep M. Raduà emmarquen, ordenen i complementen el copiós arxiu fotogràfic dels asconencs amb notes històriques, breus apunts de cultura popular i reflexions interessants. Com tots els reculls fotogràfics de la col·lecció La Galvana, Cabussats a l’Ebre és una delícia. Un llibre de petit format, que es deixa llegir en un parell d’hores, amb fotografies molt ben escollides. Al llibre de Biel Pubill i Josep M. Raduà també hi ha espai per als llaguts enfonsats als llims de l’Ebre. És una fotografia en picat, segurament presa des d’alguna muntanya propera. Els esquelets del Sant Joan i el Sant

Antoni emergeixen en èpoques de poc cabal. No és el cas d’avui; les pluges de la darrera primavera han omplert les reserves dels embassaments de Riba-roja i Flix, i el cabal és l’adequat per passejar pel riu. És un bon dia per navegar. El llagut lo Roget ens espera. Queden encara unes hores per iniciar la travessa riu avall. Mentrestant, el sol comença a pintar mandrosament el poble. L’estructura de ferro de l’antic pas de barca també rep els primers rajos de sol. Es fa de dia a les Illes, les terrasses d’horta que el riu ha fecundat durant segles al marge esquerre i que suposava fins fa no gaire el principal substent econòmic d’Ascó. El perfil de la població, des de les Illes, dóna una informació interessant sobre la seva composició urbanística. Ascó és un poble que fa pujada, des del riu cap al turó que corona el castell. Cases i petites places ajardinades s’apinyen i miren cap al riu. A l’estiu, el llagut turístic Lo Roget ofereix trajectes quatre dies per setmana entre Ascó, Móra d’Ebre i Miravet. A més, algunes de les excursions adopten la forma d’un tast de vins de la veïna DO de la Terra Alta. La iniciativa, coordinada per l’Ajuntament d’Ascó, compta amb la col·laboració del Consell Regulador de la DO Terra Alta i el Consell Comarcal de la Terra Alta. Els set tastos previstos per al 2014 van començar a finals de maig i acabaran a l’octubre.

Ascó mira al riu des d’una
balconada que regala
panoràmiques sumptuoses
sobre la riba esquerra de l’Ebre.

Actiu des de l’any 2012, el llagut Lo Roget és una embarcació turística moderna que emula tant en dimensions com en esperit als antics llaguts que seguien el curs del riu fins a la desembocadura. La vintena de passatgers que gaudiran de la travessa van arribant al peu de l’embarcador. També el Josep Vicens i el seu pare, del celler de Gandesa que avui proposa el tast. A l’hora prevista, el patró del llagut demana desfer amarres. Un cop sobre el riu, convé instal·lar-se de manera privilegiada, potser millor a estrbor, i no perdre cap detall. No en va, el tros de navegació des d’Ascó fins a Móra, amb el Pas de l’Ase com a atractiu principal, requereix una atenció especial. La garnatxa blanca fresqueta del celler Vicens és el revulsiu ideal per atresorar a la retina un tros de riu de gran bellesa i varietat paisatgística. El Pas de l’Ase ha alimentat la fantasia de generacións d’asconencs, tal com certifiquen Biel Pubill i Josep M. Raduà al seu llibre: “En el mateix lloc on l’Ebre es recargola per penetrar en l’angost Pas de l’Ase, situem la Roca de la Beanta, on segons la creença vivia la bella nimfa Beanta, filla del Sol i de la Lluna”. El riu, doncs, com a món màgic, però també com a font insondable d’història. Hi ha qui situa no gaire lluny d’aquest enclau el punt precís per on el comandant de l’exèrcit cartaginès Anníbal va creuar l’Ebre camó de Roma amb un exèrcit format per 37 elefants, 90.000 soldats i 12.000 cavallers.

Aquesta era la mena d’anècdotes que li agradava espigolar al Carmel Biarnés (1928-1992), “pagès, farmacèutic, fotògraf i corresponsal de premsa d’Ascó”, en paraules del periodista vilanoví Xavier Garcia en un volum biogràfic dedicat a l’erudit asconenc que va meréixer el XV Premi d’Assaig Artur Bladé i Desumvila. Pubicat pel CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre), Carmel d’Ascó, una visió biogràfica (2013) és una aproximació amena i interessant a la figura d’un “solitari local”, expressió que Xavier Garcia recupera d’Eugeni d’Ors i “que serví per designar aquells afeccionats al conreu de la història que, de forma autodidacta i aïllada, maldaven per fer conèixer la realitat més pròxima al llarg dels segles”. Una de les principals facetes de Carmel Biarnés fou la fotografia documental. Les seves instantànies, executades amb ofici i sensibilitat, són testimoni d’una època de trànsit difícil per a les persones compromeses, com ell, amb el país i la cultura. Una de les seves fotografies, recuperada per Biel Pubill i Josep M. Raduà al llibre Cabussats a l’Ebre mostra un grup de 8 persones banyant-se al riu. Les dones del grup miren desacomplexadament a càmera. Riuen. La fotografia, presa des de la riba del riu, parla d’un temps en què el riu era punt de trobada i indret de joc. Era la dècada de 1950, l’època prèvia a la construcció dels embassaments al llarg del curs de l’Ebre.

En actiu des de l’any 2012, el
llagut Lo Roget és un dels
principals actius turístics d’Ascó.
Des del maig de 2014, una
iniciativa conjunta entre la DO
Terra Alta, el Consell Comarcal
de la Terra Alta i l’Ajuntament
d’Ascó promou els tastos amb
vins d’aquesta comarca veïna.

Penetrar al casc antic d’Ascó pel carrer Riu és un bon exercici per assimilar l’estreta relació de la vila amb el riu, descobrir-hi racons fascinants i intentar comprendre les capes d’història que se superposen als seus carrers. La dominació musulmana des de mitjan segle VIII ha deixat raconades màgiques com el carrer Sequerets, l’antic cementiri musulmà, que, fent zig-zag, permetia superar el desnivell i conduir a uns sequers de figues. Carrers estrets i costeruts, immobles valuosíssims que atresoren sitges i túnels… L’Ascó antic destil·la l’autenticitat d’un patrimoni únic a Catalunya, el de l’herència morisca, amb un actiu a remarcar, els porxos. Les antigues entrades a les muralles, com el perxe de Santo Domingo el perxe de Pere Sans, conserven l’essència malgrat el pas dels segles. Al segle XII, amb la conquesta de Ramon Berenguer IV i la posterior dominació templera, l’antiga vila musulmana d’Ascó va quedar enclotada a l’interior de les antigues muralles. A l’exterior de la fortalesa, es va anar creant una altra organització, en aquest cas cristiana, coneguda com la Universitat o “vila de fora”. L’any 1610, amb l’expulsió dels moriscos per part del rei Felip II, el cens d’Ascó va davallar en 749 persones. Ascó és un poble per transitar sense pressa, amb placetes de morera i banquet i àgores ajardinades. Un poble conscient del seu ric passat i orgullós del passat agrícola. A la part alta del poble, a escassos metres de l’Ajuntament, l’Església llueix una bonica portalada d’estil renaixentista.

A l’altra banda de la plaça, just a sobre d’un aparcament de cotxes municipal, una esplanada esdevé un indret ideal per al joc durant les Festes de Sant Antoni, pels volts del 17 de gener. L’associació cultural Lo Llaüt i el mestre local Biel Pubill dinamitzen des de fa dècades la recuperació dels jocs tradicionals d’Ascó i la Ribera d’Ebre. Tant és així que, els dies de festa, gent de totes les edats és convidada a tirar la baldufa, estirar la corda o participar a la cursa del mocador. Aplegats al voltant d’una foguera al bell mig de la plaça, els asconencs ballen la jota tradicional i arrosseguen als visitants fins integrar-los al rogle. L’atractiu de les Festes de Sant Antoni són sens dubte les “corrides”, els noms amb què a Ascó es coneixen les curses de cavalls, matxos i rucs. Les “corrides” de rucs, que ressegueixen l’empinat carrer dels Clots, arrenquen davant del bar Anita. El nom del bar, de referències mítiques per als ebrencs, maluradament no té res a veure amb el popular vapor que al primer terç del segle XX navegava riu avall des de Tortosa. “Era el nom de ma mare, la fundadora del local”, puntualitza la seva filla, actual propiterària de l’establiment. Tanmateix, el riu està ben present al bar Anita. A la paret del fons, un cartell recorda les regates de muletes de la població. I és que com recorda Xavier Garcia en el seu volum biogràfic, Carmel Biarnés va encapçalar el seu volum El meu riu, l’Ebre amb una cita premonitòria: “Us deixo a tots lo meu riu com a herència”.

Fins al segle XVII, les muralles
separaven dues poblacions: la
interior (morisca) i l’exterior
(cristiana). Amb l’expulsió dels
moriscos l’any 1610 i la posterior
destrucció de les muralles, els
límits entre els dos nuclis es van
desdibuixar. Avui dia, les cases
s’apinyen i s’enfilen turó amunt
fins al castell.

Petits detalls de l’urbanisme
públic com els fanals s’integren
còmodament en el conjunt.

Ascó és poble de balcons i
geranis. Una corranda popular
diu: “Ascó té quatre coses
que mai podré oblidar:
balcons florits, la barca
castell i campanar.”

L’Església i l’ajuntament
comparteixen plaça. És el centre
neuràlgic de la població. La
cultura popular a Ascó té una
gran vitalitat.

L’erudit local Carmel Biarnés va
traçar un apunt biogràfic del
màrtir asconenc Pere Sans. Una
estàtua al costat de la portalada
renaixentista el recorda.
L’església té detalls
arquitectònics de tres èpoques
diferents.

Delícia de la cuina pagesa de la
Ribera d’Ebre, la clotxa combina
arengades a la brasa amb
tomàquets, ceba, all i pa de
pagès.

La posta de sol endolceix els
colors d’Ascó