BENIFALLET,
ANIMA MUNDI

RUTA#13

Text: Roman Aixendri
Foto: Andrei Moldovan
Video: Vlad Pop

A pocs metres de començar el recorregut, a mà
dreta, puja un corriol que ens porta a la primera
ermita de la ruta, la de Santa Teresa. Des d’allí
tenim unes bones vistes de l’ermita de Sant
Simeó, coneguda popularment com l’ermita de
La Columna.

Seguim per la pista que havíem deixat mentre el
sol va despuntant. Els raigs de llum es colen entre
les branques dels pins i la frígola ens envaeix de
color violeta.

Pujant pel camí, a mà dreta, trobem un mirador
des d’on tenim unes vistes fantàstiques de
l’ermitori i del balneari de Cardó.

Rosmarinus officinalis

Després d’agafar un corriol a mà dreta hem anat
pujant per un bosc molt espès fins que hem trobat
a mà dreta una construcció sorprenent. La font de
l’Argilagar, és com un gran pou amb un accés a
través d’un passadís de pedra, enmig de la natura.

Potser voldràs preguntar-te algunes coses. Quan toquin les dues en punt necessitaràs saber-ne alguna cosa més. Però ara, de moment, encara no en tens ni idea. Quasi com sempre desconeixes a quin lloc et portaran. Tu, atret per la curiositat, per les ganes de fer cama i, sobretot, per l’anhel de poder endinsar-te al bosc et deixes atreure per convits. A cegues, sents la proposta i esbosses un somriure. Saps que per unes hores seràs nòmada.
El sol comença a escombrar l’ombra d’algun pic. El Balneari de Cardó jeu allí, davant teu, abandonat. Com qui no vol la cosa l’estructura el manté dempeus. La seva figura et recorda un heroi de guerra, destrossat pel temps,… acabarà caient. Però de moment no, encara no. No t’avancis al destí o el temps t’acabarà mossegant.

La cavalleria imaginativa comença a desfilar pel teu cap. Avui i ara mateix voldries que la teva veu fos la dels arbres. Potser no t’has explicat gaire bé encara. Ho donaries tot per quedar-te mut unes quantes hores a canvi de què aquests éssers tan robustos i pacients t’expliquessin la història d’aquest indret tan peculiar de Benifallet.
Et mires uns segons els arbres, alguns depredats per termites, tirats al terra, com desitjant descansar després de tants anys encarant el cel. Què et diuen? Et parlen ells o et parla el vent? Ho intueixes. Si els arbres han viscut en pau és perquè han estat capaços de guardar en silenci milers de secrets. També, potser, perquè la immobilitat ha distret els seus enemics…
No saps per què però de sobte et sents viu.

Cupressus sempervirens

Un bufit d’aire. No res menys és l’ànima. Així ho veia el filòsof Aristòtil. Aquí dalt n’hi ha un munt d’aire que es converteix en vent i que pentina enèrgicament les fulles. Els vegetals, comences a creure, són els únics éssers vius que tenen l’ànima al seu voltant, mai a dintre seu. Potser els pins saben que els cossos són lents, de vegades massa i que l’ànima vol jugar, ballar, volar i anar amunt i avall. El vent, com la música és pur moviment.

Busques fonts. T’han explicat que aquest paratge és zona d’aigua. Però mai ningú et van contar que algun dia l’aigua va deixar de sortir per on solia, tampoc que algú la va arribar a convertir en un “animal” en captivitat. T’imagines l’aigua en moviment i és com et sents tu avui, sense llasts que t’emmordassin al terra. Segueixes buscant brolls d’aigua i en sents alguna remor. Uns segons més tard comences a preguntar-te si el passat deu fer algun soroll.

Estàs tan embadalit buscant cabòries que sense saber-ho t’has quedat enganxat a alguna espècie d’esbarzer. Les seves punxes s’enclaven i t’esgarrapen la pell. No només a tu, també a tots els teus acompanyants. És molest. L’excés de vegetació és una advertència ben clara: “aquest no és el camí”. Marxa enrere.
Ja està, ara tens unes quantes marques vermelles. No tots els souvenirs poden comprar-se. Aquest és ben genuí i empipador. Tu i els teus esteu fent camí per una muntanya prou inhòspita. Per què no podria, llavors, una planta fer camí per la teva pell? Ara et preguntes què et diria un esbarzer si pogués parlar-te. Potser t’explicaria que només volia cridar-te l’atenció perquè li fessis el mateix cas que a la resta del paisatge. Podria, però no et diu res.
La muntanya és allò que es diu quan parla el silenci.

Juniperus communis

Després d’haver gaudit d’unes vistes
espectaculars des de l’ermita de Sant Onofre, hem
continuat el camí, deixant enrere l’encreuament
que va a la Creu de Santos.

Comença a fer una mica de calor. Tampoc massa. T’atreveixes a dir en veu baixa “l’ànima avui és tèbia”. Arriben les ermites al text, pel paisatge ja n’has vist unes quantes. T’han explicat que n’hi havia 14 i que en algunes hi vivien monjos. La soledat és un privilegi, també la llibertat; i alguns la busquen amb intensitat i vocació.
El passat torna a menjar-te l’orella. Et qüestiones si el darrer dia que per aquí hi va viure un monjo n’era conscient de què seria la última vegada que hi estaria, de què no hi tornaria a viure ningú més en aquestes humils morades. No saps què deuria sentir si és que n’era conscient de l’abandó d’aquest territori. No obstant això tens ganes d’imaginar-t’ho perquè tu també has deixat enrere paisatges, territoris, i gent. Segur que sí; almenys alguna d’aquestes coses.
Ho tenies clar, fins fa un moment. Els arbres tenen l’esperit com els artròpodes l’esquelet: al seu exterior. Però i les cases, on tindrien la seva ànima emmagatzemada?

Et planteges què és allò que totes les cases haurien de tenir per ser considerades “casa” i vas descartant “lavabo, cuina, menjador, dormitori…”. Ja ho tens. Després de rumiar-t’ho una mica, creus que has topat amb la resposta correcta. Somrius perquè se’t mostra amb distinció i claredat que l’ànima de les cases són les persones.
Una casa passa a ser una altra cosa quan ningú l’habita. No saps ben bé què seria un edifici deshabitat però sí que ho descriuries com “zombie”. La pell d’aquests eremitoris comença a caure, es desgrana i sembla com si en qualsevol moment se t’anés a tirar a sobre. Tanmateix aquest immobiliari no-mort i rústic et resulta atractiu, i molt. La idea de què algú hi pogués fer vida aquí dalt, allunyat dels pobles, et suggereix algunes coses, sobretot preguntes. L’absència d’elements en aquest paratge et mostra la sobreabundància d’objectes amb què ens les tenim nosaltres, les persones.
El no-res pot ser un bon regal poètic en alguns moments.

Pinus Sylvestris

Que vagis pensant no implica que no gaudeixis de tot allò que estàs veient i caminant. Al contrari, vol dir que ho gaudeixes i que l’entorn et va suggerint idees carregades d’assaig. Tal com vénen els pensaments els deixes anar. Tu vols seguir amb la ruta i com més lleuger millor. Les idees són com petites ànimes que si et van entrant al cervell i no en deixes sortir et sabotegen per falta d’espai; volen marxar a prendre la fresca.
L’entorn és d’una bellesa natural sorprenent, fins i tot les construccions humanes, com les fonts i les mateixes ermites i el balneari. Semblen haver existit sempre en aquest paratge. Devia haver un temps en què els homes intentaven construir seguint l’imperatiu de la naturalesa, intervenir el més mínim i dissimular-se amb el paisatge. Tot és tan gran, tan immens i a la vegada tan buit que et sents d’allò més lleuger.
I veus un xiprer i t’impressiona. T’imagines els ermitans plantant-los, conreant el seus jardins feréstecs: ara apartant una mica de terra, ara tirant llavors,

ara colgant el futur arbre. Moviment constant però serenor a la vegada. I això deu ser l’ànima per a tu; trobar l’equilibri entre el dinamisme i el repòs. Entres a un eremitori i busques sentir allò que un anacoreta autèntic sentiria. Dubtes de si podries viure retira’t del món, adreçat al cel, com buscant una línia directa.
Però no és tan fàcil, perquè sobretot, encara no tens clar si les persones tenim ànima. Et sembla evident que els arbres i les cases sí, per suposat. Però si hi hagués una essència pròpia de les persones, on creus que habitaria? Al cervell et sembla que no, i al cor creus que patiria massa amb el bombeig constant de sang. D’altres zones del cos ni te les planteges, no vols caure en la grolleria.
T’atreveixes a esbossar una teoria provisional, intermitent si cal. Comences a dibuixar un cas concret; el teu. Els arbres tenen “exoànimes” i les cases veuen com les seues les visiten i s’en van. Llavors per què les dels humans no haurien ser una mica iguals?

Així de trapelles. Una mica sí que ho deuen ser, i tu, molt concretament, consideres que les ànimes són les paraules que les persones comparteixen, les que surten d’una boca, com un vent suau, i arriben a l’orella d’algú altri. També, contemples la possibilitat de què la paraula escrita pugui ser una versió més moderna d’aquest concepte que avui estudies. I ho comences a veure clar ara que ja s’està acabant la ruta. Pot una paraula emmagatzemar ànimes? Si la resposta fos afirmativa, quan algú parlés o escrivís i quan algú l’escoltés o el llegís l’esperit del primer sortiria disparat cap al segon tot absorbint quelcom de l’altre.

 

Pinus Nigra

… I si fos així, jo que t’estic llegint, veuria com la teva ànima vindria a visitar-me i es posaria a dansar amb la meva. Com el vent amb els boscos.

El segon tram de la ruta puja pel Barranc de Sant
Roc. Seguim caminant per corriols estrets plens
de vegetació que ens fan oblidar els terrenys secs
i pedregosos que trobem normalment. Arribem a
l’ermita de Sant Josep, construïda sobre un marge
que s’accedeix per unes escales de pedra,
formant un racó fantàstic.

Antic edifici de tractaments del
balneari, al principi del Barranc
de Sant Roc, per on acaba el
segon tram de la ruta.

Vistes del balneari de Cardó des
de la pujada del tercer tram, en
direcció a l’ermita de la Trinitat y
de l’Àngel

On

Tot i que la ruta no te gaire dificultat, si que és suficient per fer-te entrar ganes d’un bon dinar. Natros mos vam decantar per agafar el cotxe i apropar-nos al Restaurant Pepo de Benifallet. Feia dies que no hi anàvem i està a sols quinze minuts de Rasquera. Carn a la brasa amb verduretes…perfecte. I si vos voleu quedar a dormir prop de Rasquera, vos recomanem la Casa Gran. Un Masset la mar de tranquil a les afores del poble.

Powered by Wikiloc

Hotel Restaurant Pepo
+ info

Masia Casa Gran
+ info

Recorregut: A peu, 9,62 Km
Desnivell positiu: 360 m
Temps estimat: 3 hores
Dificultat: fàcil
Recomanacions: Portar calçat adequat,
aigua i menjar.